Mà a la caixa

Tot i que sembla que ja res no ens sorprèn, hem assistit bocabadats al procés d'aforament de Joan Carles de Borbó, un camí que s'ha fet a una velocitat punta que ja voldrien tenir els enginyers de Ferrari. Tot plàcid, tot ràpid, tot consensuat, cap entrebanc i ni tan sols una pregunta o un dubte. Tot el contrari del que acostumen a fer els polítics, capaços de convertir un tema trivial en un debat més llarg i complex que els viatges d'Ulisses.

Aquesta celeritat desaforada per aforar, contrasta amb la lentitud, que ens alguns casos esdevé passivitat absoluta, a l'hora d'abordar altres temes. De fet ja fa uns quants dies que gaudim/patim aquesta democràcia cada vegada més viciada i corrupta (s'ha de dir presumptament o ja no caldria?) i encara ningú no ha portat endavant una llei que reguli la classe política. Ja sé que probablement això seria com demanar a conills, perdius i llebres que redactessin una llei de cacera, però sembla un tema urgent regular una activitat que, segons es desprèn del que anem veient cada dia (i és probable que només sigui la punta de l'iceberg) és, ara per ara, la millor manera de viure bé i d'enriquir-se, que es coneix sota l'aparença de màxima honorabilitat.

Es pot entendre que hi hagi tecnicismes que ho compliquin, tot i que, en teoria, siguin la garantia del bon funcionament del sistema, però costa d'entendre que es demostri que un partit ha cobrat subvencions de manera fraudulenta i com que han passat uns quants anys el delicte ha prescrit; costa entendre que el tresorer del PP es pugui presentar davant del jutge que l'ha citat dient que es nega a declarar i no recorda res i que no el tanquin en aquell mateix moment fins que recuperi la memòria. Costa d'entendre que algú es pugui embutxacar 24.000 per reunir-se en l'exercici d'un càrrec (o càrrecs) ja remunerat. Costa entendre que el comptable de Nóos, de cop i volta recuperi aquesta memòria que alguns perden i recordi que tot era una trama corrupta. Va mentir quan va dir que no sabia res o menteix ara? En qualsevol cas, també directe a la garjola. Costa de creure que a Iñaki Urdangarin el contractessin per ser un esportista d'elit i pels seus coneixements, ignorant que al costat hi portava una senyora que, cega i enamorada, era incapaç de veure que a casa seva entraven grapats de bitllets i que se'ls gastava sense dir aquesta boca es meva. També costa d'entendre que a aquest senyor tan eficaç li permetessin fer el que feia des de la ignorància més absoluta. De veritat tenim una casa reial que pot ser burlada amb tanta facilitat i tanta impunitat? Doncs si no serveix ni per a això, per detectar el delicte al saló de casa, es pot suprimir sense cap problema, no? i ja que hi som posats, també costa d'entendre que tinguem un senyor amb la categoria d'inimputable que pugui fer i desfer el que vulgui sense encomanar-se ni a Déu ni al dimoni i que darrere seu n'hi hagi 10.000 que també poden anar fent la seva amb la garantia que acusar-los no serà com a mínim un camí de roses.

I el més trist de tot és que mentre els polítics i dirigents socials s'han creat una bombolla de riquesa fàcil només a l'abast de la casta, la resta no som capaços de plantar-nos en bloc i exigir una reforma integral que eviti tanta malifeta impune i que exigeixi un canvi absolut que ens permeti gaudir d'una justícia justa que castigui amb força pels pisos alts i no només per les plantes baixes. Això sí, vivim convençuts que som més lliures i influents que mai perquè podem fer piulades amb una mà denunciant tot allò que no ens agrada, mentre els altres, que ni tan sols els llegeixen, continuen anant a la seva, utilitzant la seva mà per posar-la a la caixa.