La cua de Pablo Iglesias
La coherència entre el discurs i els fets. Aquest és el quid
Mariano José de Larra va escriure de la política que era “una manera de viure que no dóna per viure”. Eren altres temps. La política tenia un sentit: administrar interessos, on la burgesia catalana imposà –i de quina manera!– les seves conveniències en l'Espanya que cercava la revolució industrial, tan aliena a la ment dels castellans i agraristes. Per això van haver d'acudir, primer a les idees (Jaumandreu, Balmes, Güell, etc.) i després al lobby polític a Madrid i des de Madrid: Bonaplata, Madoz, Aribau, Bravo Murillo, Prim i La Gloriosa, Figuerola, et aliï... Aleshores la política no donava per menjar, segons Larra; al contrari d'avui, que només “dona per viure”, donat que és la mamella on tot el ramat s'afana a xuclar, que congrega inútils i mediocres per obra i gràcia de la partitocràcia degeneracionista.
El rebombori del robatori, la porquera de tanta corrupció, espletant els recursos públics (que comporta la depreciació de les classes mitjanes, nodridores del mamellam fiscal de l'Estat, esgotades de tant regatge pel robatori) són una seqüència de la Història que ens aporta descarnats paral·lelismes i derivacions perfectament previsibles. La ruïna de l'Estat és la ruïna de les famílies; la corrupció de les institucions és la fi de les degradacions que acaben per liquar la moral dels ciutadans; el festí de la casta política és la desvergonyia i l'escarni dels que, havent votat segons la seva consciència, contemplen la burla de l'incompliment del pacte electoral dels programes. Un Prometeu encadenat d'oblits, amnèsies i desvergonyiments: “Torni vostè a votar demà, que el tornarem a enganyar.” Algú es desconcertarà davant de l'actual aquelarre dels partits?
El principi d'acció imposa normalment el principi de reacció: si s'anuncia el propòsit de la regeneració democràtica és perquè abunda fins l'asfixia el procés de degeneració. Tal evidència no té una explicació compensatòria, perquè fallen les normes de la lògica, quan els mateixos agents del mal pretenen irrogar-se el crèdit de ser ells mateixos els regeneracionistes. És la darrera presa de pèl d'un Rajoy sobrepassat per les ombres fantasmals de Gürtel, de l'aparador trencat de la Comunitat Valenciana –el gran mirall de l'aznarato, com diria Vázquez Montalbán–, els comptes del Gran Capità del tresorer Bárcenas, els banquers-polítics que arrasaren les caixes d'estalvi, etc. Genialment ho expressà l'Escolàstica aplicant-se el raonament empíric d'Aristòtil: “Ningú no dóna el que no té.” Seria com imaginar que la CiU d'Artur Mas fora el mètode de justícia per netejar el pati de l'escòria que els predecessors acumularen amb la teoria de les comissions i dels “palaus de la Música”.
Fa més d'un segle Espanya patia idèntica epidèmia, com denunciaven un cop i un altre Joaquim Costa i els regeneracionistes, després de la restauració de Cánovas del Castillo i Sagasta. Alfons XII ho tenia clar en els seus consells des del sofrent llit. Més endavant, Alfons XIII conegué l'aprofitament dels polítics que mai aconseguiria aturar ni tan sols amb la dictadura de Primo de Rivera. I succeí allò previsible: Ortega y Gasset, Unamuno, Marañón, Azaña i d'altres aixecaren la seva veu regeneracionista, ja massa tard, però. El balandreig de la càrrega va escorar el vaixell i el naufragi va ser tan inevitable com el del Titànic. Arribà la República amb els seus fracassos i, més tard, la tragèdia de la Guerra Civil, amb aquella exclamació ortegiana de “No és això! No és això!” Naturalment que no era això, però, on era la manxa dels regeneradors més enllà de les paraules? Aquesta és la qüestió i el remei. Primer, la transparència; després, la correcció dels mals evidenciats; finalment, la coherència entre el discurs i els fets. Aquí està el quid, no en les paraules, que, com tots sabem, se les emporta el vent. D'altra manera estaríem vacil·lant sobre la cua de Pablo Iglesias, el somni utilitzat avui, per reinstal·lar la por en els votants fugits del PP. El llop, que arriba el llop...
