De l'Ateneu a la UNED

A finals del mes de juny la seu de la UNED del carrer Sant Josep tancava les portes per traslladar-se a les noves dependències de l'antiga fàbrica Coma Cros de Salt. S'acabava així un llarg i fecund període dels estudis a distància a la ciutat de Girona, on durant molt temps varen ser vistos com una mena d'empelt universitari estrany. En el seu moment, però, la Diputació va decidir fer una aposta pel manteniment d'aquests estudis i va comprar l'edifici, que romania abandonat al nucli antic, perquè s'hi pogués instal·lar la UNED. Aquest immoble no és històric i no està catalogat com a tal, però té una història al darrere. El propietari era la SA Grober i abans de la guerra es coneixia com l'Ateneu, una entitat cultural molt dinàmica que durant un cert temps fou presidida pel periodista i escriptor Carles Rahola. Després de la guerra civil es convertí en escola de primària per a nens, amb preferència pels fills dels treballadors de la fàbrica. Les autoritats de l'època decidiren suprimir-li el nom republicà i el batejaren com a Fomento de Cultura, però la mainada coneixia aquell col·legi com L'Ateneu sense tenir idea de l'origen del mot. Era una bona escola perquè tenia bons mestres. A diferència del col·legi proper dels Maristes, on sovint els nens rebien plantofades i, en alguns casos, tocaments, al carrer Sant Josep es respirava un ambient que es podria considerar laic tot i que el franquisme imperant obligava a l'assistència a algun acte religiós, però la majoria dels alumnes procuraven saltar-se'ls amb la indissimulada complicitat dels professors. Només el director era un capellà, mossèn Joaquim, però era d'un tarannà conciliador, que fins i tot gosava encoratjar un cert trencament de les normes que la dictadura imposava. Així, per exemple, el mestre Baró i Güell impartia classes de música incloent en el repertori cançons que eren al llindar de la prohibició governativa arraconant només per un cas d'inspecció sobtada l'obligat Cara al sol. Hi havia també mestres gironins que no tenen carrer dedicat però que bé es mereixen gratitud i record ciutadà, com els senyors Pujolar i Mas, el mestratge dels quals anava més enllà dels temaris obligats, ja que s'endinsava en la transmissió del saber entès aquest com a curiositat, vivències i il·lusions de futur. L'edifici ha quedat buit però cal esperar de la sensibilitat institucional que ben aviat se li pugui donar un ús ciutadà en consonància amb la seva història.