A cremallengües
L'ofec sempre recomençat d'aquesta república
Joan-Lluís Lluís / [email protected]
a uns anys, i a pocs mesos d'interval, l'Ajuntament de Perpinyà i el Consell General dels Pirineus Orientals (quin nom més trist) van adoptar una deliberació que reconeixia oficialment l'existència del català. No es tractava, en cap cas, de fer del català la llengua oficial de cap institució sinó de reconèixer que el català és aquí. I que mereix existir i ser emprat. Sembla molt poc, i és molt poc, però per a ments nascudes i ensinistrades a les escoles tricolors de la República francesa, és gairebé un pas de gegant.
Aquest mes de juny, un municipi del País Basc del Nord, Ustaritz, ha anat molt més lluny amb una deliberació que declara “que la llengua basca, l'èuscar, és llengua oficial del municipi al mateix títol que el francès”. Res més del que hauria de ser normal i banal en una democràcia. Però gairebé totes les democràcies tenen algun defecte de concepció, fins i tot les més llampants i autocelebrades. I per això el sotsprefecte dels Pirineus Atlàntics (quin altre nom més trist) va declarar l'endemà mateix que aquesta deliberació seria rebutjada en tràmit d'urgència com a anticonstitucional.
El diari de referència de la costa atlàntica meridional francesa, Sud-Ouest, que va recollir les declaracions del representant de l'Estat, es preguntava, com si de debò fos ingenu: “Per quina raó els redactors d'aquesta deliberació van proposar que fos votada tot i sabent que era contrària a la Constitució?” Ah, sí, per quina raó? Potser perquè van considerar que quan una constitució és injusta, cal esmenar-la? I que en cap cas una constitució no hauria de poder privar ciutadans de l'exercici complet i, doncs, oficial, de la seva llengua, quan aquesta és llengua pròpia d'un territori?
A França, però, les coses no funcionen així. N'he parlat moltes vegades en aquesta mateixa crònica però hi he de tornar de tant en tant, ja que la cançó, tot i ser monòtona, es va repetint any rere any. La concepció lingüística centralista, que impera a França com a pràctica des del segle XVII i de manera dogmàtica des de la Revolució francesa, és una concepció totalitària. Si França és un país unificat, França ha de tenir només una llengua, diuen. I les altres, han de morir. O agonitzar amb discreció. Que algun dia França acabi ratificant la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries no hi canviarà gairebé res, atès que els articles adoptats seran els més innocus de tots i que legions de funcionaris zelosos alentiran qualsevol progrés per almenys una generació més. El temps que cadascuna de les llengües concernides hagi perdut un percentatge suplementari de parlants nadius. Per tot això, el gest del consell municipal d'Ustaritz és més que honorable. I tan sols podria fer canviar les coses, una mica, si fos imitat, arreu dels territoris amb llengua pròpia, per munions de municipis de colors polítics diferents. Però això no passarà, ja fa massa temps que l'obediència cega a la Constitució impregna les mentalitats. Quin ofec.
F