De nou Gaza

Sis hores va durar la treva proposada per Egipte per aturar el bombardeig de Gaza i el llançament de coets contra Israel des de la franja. Havia estat acceptada unilateralment pel govern d'Israel i silenciosament per Hamas. Després del trencament, els retrets habituals sobre qui i com va trencar la treva, els coets de Hamas o les accions punitives de l'exèrcit israelià. Tant se val: la dura realitat segueix inamovible. D'una banda, una població israeliana psicològicament terroritzada que creu amenaçada la seva supervivència pels gairebé mil coets provinents de la franja en les darreres setmanes que s'han cobrat una víctima. És tot el que necessita Benjamin Netanyahu per justificar l'escalada militar i refer ponts amb l'ultradretà ministre d'Afers Estrangers Avigdor Lieberman, que s'oposava a acceptar la treva. De l'altra, una població físicament i psicològicament terroritzada per l'operació Marge Protector, que ja ha provocat gairebé dos-cents morts, fonamentalment civils, i la impossibilitat de fugir, atès que la frontera amb Egipte roman tancada. És tot el que necessita Hamas per justificar que continuarà amb el llançament de coets.

Fa uns dies l'escriptor israelià Etgar Keret escrivia que les generacions més joves d'Israel han estat adoctrinades “en la idea que el conflicte palestinoisraelià és una imposició de les altures [divina]. És quelcom com ara el mal temps, del qual podem parlar, del qual ens podem lamentar..., però que no podem fer res per canviar-lo”. El 2012, l'escriptor palestí Basem al-Nabriss afirmava en referència a Hamas que a Gaza “el seu present i el seu futur estan en mans dels representants de Déu a la terra, no en mans del seu poble o dels seus habitants”. La mateixa actitud fatalista, d'inevitabilitat, que només contribueix a reafirmar l'statu quo vigent a còpia de sumar més morts palestins i alguns d'israelians al conflicte.

I és clar que, per damunt dels retrets i la disjuntiva entre terrorisme i terrorisme d'estat, hi ha la pregunta que es feia el professor Bichara Khader arran de l'operació Plom Fos contra Gaza del 2008-2009: “És normal i moral que Israel ocupi i colonitzi territoris palestins i àrabs des de fa 42 anys [avui 47] sense que això tregui la son a Occident ni cridi l'atenció de la comunitat internacional?” De res han servit les resolucions del Consell de Seguretat de Nacions Unides exigint la fi de l'ocupació i el retorn a les fronteres de 1967. De res ha servit tampoc la paciència palestina a l'espera de la creació del seu propi estat, tal com preveien els Acords d'Oslo (1993, 1995) pel maig del 1999 o setembre del 2000. Poc han donat de si les negociacions dels darrers vint-i-cinc anys, quan avui assistim a una nova agressió contra la població de Gaza. I el més greu: de res han servit els milers de víctimes palestines per avançar en una solució justa i definitiva del conflicte. Tampoc la por dels coets de Hamas ajuda a desbrossar el camí. En suma, s'han acabat imposant els arguments dels violents, dels radicals i dels que es beneficien de la situació actual.

Potser el temps ja s'ha esgotat i no hi ha capacitat de reacció perquè palestins i israelians mirin el futur amb esperança i siguin capaços de desbordar els discursos fonamentalistes de Hamas i de la ultradreta israeliana. Només així es podria tancar un acord que exigiria concessions a les dues parts, però que, alhora, servís per garantir la pau i la seguretat a tots dos sobre la base a la pròpia sobirania de cadascú. D'altra banda, poc cal esperar d'una comunitat internacional que no ha reaccionat a la nova onada de violència que s'abat sobre Gaza i que contempla impassible com els errors del passat cristal·litzen avui en dues guerres (l'Iraq i Síria) que amenacen d'incendiar tot el Pròxim Orient.