República valenciana

Les patronals valencianes han fet evident un gir històric. El president de la patronal ha afirmat que “amb el meu primer client i proveïdor (Catalunya), jo no hi vull estar malament”. I altres representants en la roda de premsa van denunciar la marginació i l'espoli fiscal que el País Valencià pateix a mans d'Espanya. Un d'ells va ser més explícit: “Mos han ben fotut per ser massa submisos políticament a Madrid.” En el mateix moment, el president valencià presentava el PP com a baluard contra l'independentisme i el catalanisme al País Valencià. I el mateix dia s 'informava de les noves imputacions del president de les Corts Valencianes, senyor Cotino. I dos dies després que la UE denunciés la Generalitat per l'encobriment sistemàtic del dèficit.

Però a la classe política valenciana del règim, abans PSOE i ara PP, només li queda sempre l'ofrenar noves glòries a Espanya, brandant la bandera identitària espanyolista enfront de la suposadament catalanista. El més patètic per als polítics subalterns del PP i el PSOE al País Valencià és que han de patir humiliacions dels seus homòlegs d'Extremadura o Andalusia, que com a mínim exerceixen de cabdills de taifes ben alimentades econòmicament des de Madrid. Abans Rodríguez Ibarra i ara Monago s'encarreguen de bufetejar els ciutadans valencians o mallorquins governats pel partit del mateix signe. Monago va anunciar la reducció en 50 milions dels impostos dels extremenys, gràcies al fet que el superàvit fiscal d'Extremadura, procedent del dèficit fiscal del País Valencià, les Balears i Catalunya, se situa a l'entorn del 20% del PIB extremeny. De fet, la ciutadania valenciana encapçala la llista de la menor quantitat de PIB públic per habitant de la península.

Fa temps, Ernest Lluch havia teoritzat sobre com els projectes d'hegemonia nacional i social espanyola i els altres (principalment basc i català) entraven frontalment en col·lisió amb la “perifèria” nacional. Tant Navarra com el País Valencià havien arribat globalment més tard a la industrialització que Catalunya i Euskadi; però amb la industrialització recent, la dels anys 60, experimentaven una transformació sociològica que necessàriament tindria conseqüències socials i polítiques. Gran anàlisi estructural, que només una conjuntura adversa propiciada per maniobres de la casta centralista i el seus delegats colonials, i els errors greus comesos des del món del progressisme local semblaven desmentir. Maniobres com ara l'agitació populista anticatalana o antibasca, inclòs el suport als grups violents que van atemorir amb violència, fins avui dia, els intel·lectuals i artistes “catalanistes”. I errors del catalanisme/valencianisme, com ara la guerra de símbols i el gratuït menyspreu d'alguns intel·lectuals a les expressions més populars de la cultura tradicional valenciana. El resultat han estat 40 anys de batalla ideològica identitària. Sobre aquest caos, el PSOE corrupte, primer, i el PP encara més corrupte i dependent, després, van bastir una hegemonia sustentada en mil formes de repartidora, l'endeutament i la proclamació de la barra lliure per a l'especulació i la corrupció. Però aquesta conjuntura favorable a la casta no ha amagat el problema de fons que ara ressorgeix amb força. Amb la punxada de la bombolla i sense la compensació del superàvit fiscal i la generositat dels subsidis públics de llocs com ara Extremadura, la Generalitat Valenciana està en fallida tècnica.

La imposició de la casta castellana i els seus delegats locals va ser al País Valencià tan precoç com a Castella. Les Germanies –revoltes de menestrals i pagesos, perdedores–, la sagnia de l'expulsió dels moriscos i les brutals repressions –superiors a les del Principat– posteriors al 1707 i al 1939, sembla que haurien d'haver deixat, com a bona part de la Gran Castella, un terreny erm per a les idees de la democràcia i el progrés. Però crec que el fil roig dels agermanats, els miquelets i els republicans, conservats per la identitat nacional no castellana, s'ha tornat a recuperar.