Manifestos

Estan de moda. Hem viscut la “setmana fantàstica dels manifestos”, els textos que es volen convertir en fars de l'opinió i que responen a dos ressorts ben curiosos: per un costat, les ganes de ser-hi i de convertir-se –els signants del manifest– en avantguarda del poble; i, per un altre costat, la voluntat d'intervenir en un procés que veuen certament amb prevenció, per no parlar de neguit.

Adverteixen i es curen en salut. El “jo ja ho vaig dir” –en cas que tot vagi d'una manera diferent de com havien proposat– és en el fons de l'argumentari de la gent que redacta aquestes peces de literatura política. Al costat del “sort que m'heu fet cas”, si és que les coses s'adeqüen a les tesis del manifest.

Hem passat dels lliures i iguals als sensats i audaços. De les invectives pràcticament generadores de violència –la seva única força intel·lectual és la remissió de l'afer català als tribunals penals– a la idea de fomentar un federalisme que ja haurien de saber que no té recorregut, perquè, quan potser era factible, cap dels signants (o ben pocs) no va maldar perquè fos real. El federalisme dels sensats i audaços (promoure reformes és, segons ells, l'audàcia en el si de la serenitat constitucional) té un punt dèbil: no es tracta de reconèixer identitats que componen un país, sinó de països sobirans que decideixen compartir una identitat política. Però bé, en tot cas, fan un plantejament democràtic, que, en aquests moments, ja és molt.

Els altres –encapçalats per Vargas Llosa– es bategen amb la primera frase de l'article primer de la Declaració dels Drets Humans: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets.” La llàstima és que no llegeixen més enllà: només entenen la llibertat i la igualtat a partir dels paràmetres que ells imposen. S'obliden de la dignitat i del dret que té tot ciutadà a fer-la valer. Que llegeixin l'article 21 de la Declaració i que defineixin poble. Quedaran retratats, aleshores.