Muts i a la gàbia

Sembla que encara hi ha gent que no s'ho acaba de creure. Ara que Mas i Rajoy s'han de reunir per parlar-ne, hi ha catalans escèptics que fan córrer la brama que Mas s'arronsarà, i que pactarà alguna cosa a canvi de no fer la consulta, o que podria acceptar una pregunta rebaixada, tan prima des del punt de vista de la interrogació sobiranista que, al cap del carrer, estaríem com estem. La desconfiança catalana envers Mas i la dinàmica tradicional del seu partit ha arribat a nivells còmics, sobretot perquè el president se l'està jugant de veritat, posant la seva integritat i la seva carrera política en joc, creant-se enemics i clavant el dit a la ferida de les lleis constitucionals.

La intransigència espanyolista mossega cada dia amb més força, amb tota mena de manifests i declaracions, obligant el que podria ser el sentit comú del PP a no transigir en res davant del cop
de cap sobiranista. El nou PSOE, amb
el seu guapo retòric i flamant com a secretari general, es mostra partidari d'una reforma constitucional federalista, com
si aquesta es pogués fer sense la col·laboració catalana, i com si aquest text hipotètic no hagués de passar per les nostres urnes, amb la gran temptació final
de dir que d'aquesta Espanya renovada –o maquillada– no en volem saber res. Tot ha d'acabar passant per les urnes,
un dia o l'altre: si Rajoy no entén això i juga a amagar els papers sota la taula estarà enganyant-se a si mateix alhora que mourà la hilaritat catalana, amb més d'aquells discursos altisonants plens
de desgràcies sobre el que podria passar-nos en cas de gaudir de sobirania completa.

Tot s'està bellugant perquè els catalans no votin legalment, alhora que, en els despatxos, ja es dibuixa una nova Espanya que a partir del 2015 podria perfilar-se, constitucionalment, d'una altra manera. Els rellotges estan capgirats. Les urnes voldrien parlar, però les lleis les emmudeixen.