Els mots que bateguen sota el mots

arina Rossell, amb la cançó La barca del temps, ha aconseguit una de les dues o tres millors versions cantades d'un poema de Salvador Espriu. Porta a un alt nivell d'emoció aquest elogi de l'amistat més enllà de la vida, l'amistat d'Espriu per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, mort a vint-i-quatre anys, el 1938. El poema comença així: “Estimat Rosselló / si podies venir / amb la barca del temps, / amb el vent de llevant, / a l'Alguer.” Quan, el 1985, va sortir el disc de Marina Rossell i vaig escoltar aquesta cançó, ignorant com era de tantes coses, vaig creure que Espriu parlava no d'un altre poeta sinó d'un territori. Un poema per evocar des de l'Alguer una part del país, la Catalunya septentrional gairebé perduda. Aquesta confusió, que potser no em va afectar només a mi, pot crear una distorsió en la comprensió del poema i quan vaig acabar entenent de quin Rosselló parlava Espriu, em vaig sentir una mica avergonyit per tanta incultura meva.

Ara bé, amb els anys he entès que el geni de la poesia és també de ser en si mateixa subjecta a interpretacions diverses. Si la polisèmia d'una paraula pot ser un entrebanc en un assaig, i ha de ser controlada en una novel·la, en canvi és un enriquiment enorme en la poesia. Quan un poeta escriu un mot i aquest té més d'un sentit, el segon sentit, i també el tercer, bateguen sota el primer. Potser no malden per substituir-lo però sí per acolorir-lo, per eixamplar-ne l'abast i donar més espai al poema. Torno al primer paràgraf de La barca del temps: “Estimat Rosselló / si podies venir / amb la barca del temps, / amb el vent de llevant / a l'Alguer. / I senties amb mi / com és viu i arrelat, / i tan clar, / aquest nostre parlar / català de l'Alguer.” Des de la meva humil admiració cap al mestre Espriu, goso pretendre que, de manera conscient o inconscient, quan va escriure el poema no hi va posar només paraules destinades al seu amic difunt sinó també a una terra on el català agonitza. El Rosselló-territori murmura sota el Rosselló-poeta, i els dos s'enllacen pel seu comú destí funest.

I si a vegades la paraula no és polisèmica, ho pot ser el lector. Cadascú porta en ell maneres potencialment diverses de llegir les mateixes paraules, una diversitat que depèn de molts factors, entre els quals el context històric. Pot ser el cas, per exemple, amb Cançó de la instància amorosa, de Josep Carner, un poema publicat el 1914 al recull La paraula en el vent i que té una primera lectura evident, donada pel seu títol. Un poema d'amor, sense cap mena de dubte, com Carner va saber fer-ne tants. Ara bé, cent anys justos després de la publicació d'aquest poema, serà difícil a un lector de no veure-hi, lluminós, un segon sentit. Un segon sentit que potser havia d'esperar un segle sencer abans de descloure's i al qual potser Carner no havia pensat, però que apareix avui amb tota evidència. Escolteu el que diu, gairebé al final de tot: “Ara és el temps, a punt de meravella. / L'estel ens diu que fem la via ensems.” Sí, això, l'estel ens diu que fem la via ensems.

M