Missa dels esquiadors

Fa uns dies Manuel Cuyàs va parlar en aquest diari d'un senyor que anava sempre a missa de set (del matí), que segons ell era la bona, perquè les que es deien més tard eren “una concessió que els capellans feien als frívols i tocatardans”. Aquest retall de memòria particular està carregat de memòria col·lectiva, pel refons d'una vida quotidiana pautada per l'arreladíssima tradició religiosa.

El prestigi de la missa de set és conseqüència de l'anomenat dejuni eucarístic, que consisteix a no ingerir aliments abans de combregar. Aquest dejuni ha estat un trencacolls de primera magnitud, perquè l'Església ha sigut severa durant segles: per combregar no es podia menjar ni beure res, ni aigua!, des de la mitjanit. Per això calia anar a missa com més aviat millor. En Manuel Cuyàs i jo ja ens vam beneficiar d'una rebaixa, perquè Pius XII va reduir el dejuni a tres hores abans de la comunió. Tot i així, els conflictes entre la consciència, el rellotge i la vida social –anar a missa era un acte social indispensable– eren constants.

Diversos testimonis certifiquen a internet que la missa dels esquiadors va existir. La deien els diumenges d'hivern als jesuïtes de Casp a tres quarts de cinc del matí –negra nit– i era una missa exprés, prou ràpida perquè els amants de la neu anessin corrents a agafar el tren, dit també dels esquiadors, que sortia a dos quarts de sis de la plaça Catalunya i anava fins a la Molina. Eren viatges èpics d'anada i de tornada, amb aquells trens dels anys quaranta i cinquanta, abarrotats de gent i d'uns esquís de fusta que avui semblen del plistocè. Tot va canviar radicalment quan el Concili Vaticà va assuaujar el dejuni eucarístic i va consentir que la missa dominical s'avancés al dissabte. Els horaris i els costums van reinventar-se, i encara més quan els col·legis van deixar de fer classe el dissabte, però aquesta és una altra història.