Poder de determinació
Per nosaltres, la legitimitat procedeix de la voluntat d'erigir-nos en subjecte polític i actuar, doncs, en conseqüència
S'acosta el moment català de la veritat i encara n'hi ha que voldrien evitar-ho de totes totes. A un país que, dels prims com un fideu, en pot dir fatis, que anomena formosos els lletjos com un pecat, o que al costat del passeig de Pi i Margall de la capital pot batejar un carrer com a Alcalde de Móstoles, li està arribant l'hora de ser clar d'una vegada. L'hora de posar en acte el seu poder de determinació. Unionistes del morro fort, federalistes renascuts, intermediaris de “terceres vies” han publicat manifestos amenaçadors o repetitius; hi ha diaris que han manipulat enquestes i han publicat pàgines i pàgines de constitucionalisme altisonant; entitats fantasmals s'han procurat recepcions al més alt nivell per fer passar bou per bèstia grossa a l'opinió pública: tot els ha valgut per matar el toro esquerp de la consulta del 9-N.
El passat diumenge, un diari informava d'un dinar del president Mas amb membres de la Trilateral, en el qual els hauria assegurat que es “mantindrà dintre de la legalitat” i que no se sent “atrapat per la pressió del carrer”. L'atzar, que és capritxós, potser va fer que el dinar amb membres tan importants de l'escena mundial –Antonio Garrigues Walker, Alfonso Cortina, Ignacio Polanco, Ferran Rodés...– coincidís amb la presentació de la campanya unitària per la Diada d'enguany, a càrrec de gent tan nostrada com Carme Forcadell i Muriel Casals. I aquesta setmana, diuen els entesos, el mal sabor de boca que ens va deixar la presència de Mas a la coronació de Felip VI amenaça amb un reflux: la visita a Madrid per reprendre el “diàleg” amb el president del govern espanyol. Mentrestant, la dimissió de Duran i Lleida com a secretari de CiU tant pot llegir-se en clau de “sacrifici” d'una peça per enfortir les aliances de la federació amb el carrer (i, de retop, amb RC) com una retirada estratègica per fer-lo servir d'intermediari en situacions propícies al pacte amb patricis i Estat.
Tot plegat, però, no pot desdibuixar l'escenari traçat des del 2006: la PDD, les consultes independentistes, la manifestació d'Òmnium el juliol del 2010, la fundació de l'ANC i les diades de 2012 i 2013, les eleccions anticipades del 2012, el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, l'aliança per a la consulta... tot és producte del poder de determinació de la gent. I les institucions s' hi han hagut d'afegir per tirar del carro, perquè, abans d'aquest procés que fa vuit anys que dura, estaven literalment paralitzades, per no dir mig mortes, sotmeses a la legalitat espanyola.
Fins avui, se n'ha parlat molt, de les diferències entre legalitat i legitimitat, però ja és hora de no filar tan prim: per l'Estat espanyol, la seva legalitat emana de la legitimitat de la seva pròpia construcció i no hi ha res a fer. En canvi, per nosaltres, la legitimitat procedeix de la voluntat d'erigir-nos en subjecte polític i actuar, doncs, en conseqüència. Les mobilitzacions han traçat la branca d'una V i les institucions s'han fet càrrec de l'altra: la seva confluència ha permès situar el 9-N com el vèrtex de la seva trobada. Si, ara, qualsevol institució –Parlament, Presidència, partit, entitat...– es fa enrere, serà la gent la que haurà de fer-se càrrec directament de les dues branques de la V. I si això hagués de passar, i esperem i desitgem que no sigui així, aquesta gent sobrepassarà els porucs amb el seu poder de determinació.
