Sísif

Una mica més amunt d'on visc, a la mateixa vorera, hi havia una casa deshabitada. Durant un temps s'hi van estar uns ocupes, fins que un dia se'ls va calar foc en un matalàs i hi va haver un petit incendi i, finalment, van tirar la casa a terra. Recordo que van tenir la gentilesa de cobrir amb plàstics els cotxes aparcats a la vorera per protegir-los de la pols, i a casa vam comentar que allò havia estat tot un detall.

El forat de la casa enderrocada era com un queixal arrancat a la fila de dents de la vorera. Miràvem el solaret buit, net com una patena... Al cap d'unes setmanes van aixecar un mur alineat amb les cases del carrer, com si posessin una funda a les dents esperant la peça definitiva. Una paret de deu per quatre amb maons de quinze, feta per mans expertes...

Quan el ciment va ser sec van pintar la paret. I no pas de color blanc, per cobrir l'expedient, sinó del color de les cases del riu de Girona, d'un crema torrat molt bonic. Allò estava molt ben pintat! Algú va comentar que era una despesa inútil, algú altre va defensar la propietat dient que devia ser una persona amb gust, a qui agraden les coses ben fetes. Al cap d'uns dies, la flamant paret va aparèixer pintada amb unes lletres negres que deien nazis muertos. Ostres, vam dir, quina pena, tan maca que era! Però l'endemà mateix la paret tornava a estar pintada del mateix color, impecable, sense cap rastre de les lletres maldestres, i el primer que va arribar a casa va donar la notícia: han tornat a pintar la paret! Al cap d'un parell de dies, ai las!, un altre cop la paret guixada barroerament, amb la mateixa inscripció i, l'endemà mateix, la paret tornada a pintar, i així –de moment– fins a quatre vegades.

Des d'aquí vull felicitar aquest Sísif modern que no defalleix, a qui no li sap greu de fer una despesa que ningú no li demana en bé de l'estètica i d'un cert civisme que m'agradaria molt que s'encomanés, com un petit exemple de ciutadania.