Balances, consulta i negociació

Mentre a Bloomberg

interroguen el president Mas sobre la possibilitat certa d'una secessió o la consultora nord-americana IHS publica un informe titulat Catalunya, possibles implicacions d'una secessió d'Espanya, a Madrid continuen marginant la realitat política de totes les seves anàlisis i no només preparen una cimera dimecres vinent per reiterar-nos que de votar res de res, sinó que ara es treuen del magí un càlcul de balances fiscals (caram, quina casualitat, just uns dies abans de la trobada) per tal que el senyor Rajoy li pugui etzibar a Mas, noi, no et queixis perquè encara resultarà que els catalans quedareu a deure, desagraïts, insolidaris i avars.

Com a posició negociadora val a dir que el radicalisme centralista de Rajoy no és gens forassenyat. Tot negociador de manual se sol situar prèviament en l'extrem més allunyat de la possibilitat d'un acord per tal que, una vegada assegudes les parts a taula, el marge de concessió sigui més ample sense arribar a perdre-hi bous i esquelles. El problema de l'estratègia espanyola és que en aquest serial sembla que vagin quatre o cinc temporades enrere, quan el guió que hi havia sobre la taula era un estatut escapçat i una emprenyada desafecta però encara per mobilitzar. Els catalans, majoritàriament, si es tenen en compte sondejos, enquestes i, el que és més important, l'evolució electoral, ja no estan esperant una oferta per analitzar-la i veure si val la pena quedar-se o no quedar-se. En tots aquests anys, especialment els últims, la majoria ha après que totes les promeses procedents de Madrid són falses, que totes les ofertes són pastanagues podrides i que tota negociació no és res més que una maniobra dilatòria per tornar-nos a ensarronar. Catalunya no espera cap proposta per valorar. La valoració ja està feta. Simplement cal trobar, ep, si pot ser negociant, la porta de sortida.