Feta la llei

Julie Sheridan és una periodista i traductora escocesa que viu a –i blogueja sobre– Catalunya. Admet ben honestament que no té cap pretensió d'integrar-s'hi: “Un guiri és un d'aquells turistes que es veuen d'una hora lluny i jo sempre seré així, per molt temps que visqui a Barcelona.” A jutjar pel to del seu blog, el fet que Catalunya sigui catalana li interessa més aviat poc (sol referir-se als indrets locals de què parla així: “Benvinguts al balneari espanyol de Caldes de Montbui!”, i fins i tot el nom del mateix blog –Guiri girl in Barca– omet la c trencada catalana, tot convertint la seva autora en una marinera permanent). Ara bé, aquest blog, com ja hem insinuat, és informal, amè, turístic i gens polític. Va sobtar, doncs, que la setmana passada la Sheridan comencés a piular sobre el procés sobiranista dient que Escòcia és un país i Catalunya no. En ser preguntada per què això era així, va contestar: “Per raons legals.” És un concepte curiós, ja que si fos per raons legals, ni els estats bàltics (que no tenien cap precedent legal quan es van crear, el 1918, segons l'historiador Eric Hobsbawm) ni Irlanda, ni Eslovènia, ni Noruega, etcètera, serien els països que són avui en dia. I fins i tot Escòcia –segons About.com– no és un país, legalment parlant, atès que no gaudeix de sobirania ni és reconeguda internacionalment.

Deixant de banda les qüestions legals, però, cal admetre que la visió que té la Sheridan d'Escòcia i Catalunya és la d'una majoria d'estrangers. El primer país és visible i conegut des de fa anys i panys, i per tant és considerat una nació de debò; el segon, d'altra banda, ha estat invisible durant 300 anys i, per tant, és considerat una regió espanyola perpètua. Al meu parer, un país existeix –i que els legalistes s'hi fotin fulles– quan una majoria del seus habitants el perceben com a tal. Ara bé, com es pot convèncer la resta del món que aquesta percepció és del tot vàlida? Fent una V, potser? Potser.