Torno a pujar ‘La muntanya màgica'

Ara fa un any vaig encetar una sèrie d'Ombres explicant que, finalment, havia començat a llegir ‘Guerra i pau' i que, fent d'aquest espai una forma de dietari i sense desatendre del tot l'actualitat o algunes observacions relacionades amb la meva vida estiuenca, procuraria deixar-hi constància de les emocions i reflexions suscitades per la novel·la de Tolstoi. Va ser una experiència feliç i més encara perquè, com que intentem escriure i llegir per sentir-nos menys sols, em va arribar que havia trobat la complicitat d'alguns lectors i lectores del diari. Per això, durant l'últim any, a vegades he pensat quina de les grans novel·les que encara no he llegit, i que m'agradaria llegir abans de morir, podia abordar aquest estiu per convertir-la en la matèria vehicular d'unes noves Ombres. Quasi m'havia decidit per una quan un dia de finals de primavera em va revenir per uns instants una antiga ferida amorosa que em va dur a recordar quan vaig llegir La muntanya màgica.

Va ser l'estiu de l'any 1981. El passava al meu poble després d'estudiar el primer curs de filosofia a Bellaterra. Estava trista perquè el meu primer gran amor m'havia deixat. Vaig trobar a casa una edició castellana de la novel·la de Thomas Mann que, publicada per Plaza&Janés, havia heretat d'una biblioteca abandonada per un metge en marxar del poble. Vaig començar-la a llegir i vaig reprendre la lectura cada nit de les dotze a les tres o a les quatre de la matinada. Mai no he oblidat Hans Cartop, Claudia Chauchat, Nafta i Settembrini. Des d'aleshores estic convençuda que aquesta novel·la, tan ocupada en la malaltia, té propietats curatives: quan vaig acabar-la, la pena d'amor s'havia fet més lleugera. Molts cops m'ha temptat tornar-la a llegir, però mai d'una manera tan poderosa com aquell dia de finals de primavera.

Estic emocionada: acabat aquest article, començaré a llegir-la trenta-tres anys després de la primera vegada. Ella és la mateixa, però jo he canviat. O potser tampoc no és la mateixa perquè les obres, amb el temps, es llegeixen diferentment i així, doncs, són unes altres.