Alaquàs

El dimecres 27 vaig assistir a un dels espectacles més bells, més carregats d'energia i més estimulants que he vist en molt de temps. Era a la sala Barts, dins del marc del Grec. I era una esclatant col·laboració entre la Banda Simfònica de la Unió d'Alaquàs i La Troba, de la Garriga, on cantava Joan Garriga. Per començar he de dir que era escèptica, com a alcoiana, sobre la interpretació de marxes mores; tanmateix, les marxes mores van ser impecables. La banda tenia un ritme i una fusió de metalls tal, que era impossible, fins i tot per a nosaltres, els vells, no aixecar-se a ballar. El moment culminant va ser quan l'excel·lent cantant Joan Garriga (que no és un motiu: es diu igual que el seu poble) va interpretar M'aclame a tu, una de les més remarcables cançons d'Ovidi Montllor amb un text bellíssim de Vicent Andrés Estellés. La conjunció entre el profund lirisme de la cançó i els meravellosos sons de la Banda d'Alaquàs va constituir un moment màgic. Demà és la tan anunciada reunió Rajoy-Mas, que –per què no podem dir-ho, quan tanta gent ho pensem?– no servirà absolutament per a res, i ara ja és un fet que el procés no l'atura ningú. El deplorable cas Pujol, mira per on, ha posat el tema de la independència sobre la taula dels tertulians d'Espanya. I la senyora Forcadell ha dit la paraula justa: no anem contra els espanyols, anem contra l'Estat espanyol. I, hi afegeixo jo, volem ser-ne excel·lents veïns. I no ens ho impedirà ningú. Un consell pràctic per a la burgesia espanyolista: canvieu el xip, macos, que els negocis són els negocis i el moviment popular us pot agafar amb els pixats al ventre. I, si no, repasseu la història. Em direu que per què canvio de tema; però no ho faig: només volia constatar l'alta qualitat de la cultura valenciana, i l'empenta de Compromís: la moma s'ha acabat. La vaca ja no raja llet. Poseu-vos les piles. I si no en sabeu, aneu a un concert dels d'Alaquàs i escolteu Joan Garriga. Us ho serveixen en safata.