Entre la salut i la malaltia

En la primera passejada que fa per la muntanya màgica, Hans Castorp coneix Settembrini, un italià humanista que li pregunta: “Vostè no és dels nostres? Està sa, només és aquí com a hoste, com Ulisses al regne de l'Ombra?” Settembrini hi afegeix que és una audàcia baixar a les profunditats, “on els morts viuen fútilment i sense sentit”. Causant perplexitat a en Castorp, que li recorda que ha pujat uns cinc mil peus per arribar fins a dalt, Setembrini diu a les profunditats afirmant que l'altura és un engany: “Nosaltres som éssers molt enfonsats.” Éssers decaiguts que, potser, són una al·legoria d'una època decadent que acabarà amb el trasbalsament de la Gran Guerra. Però també éssers que encarnen una estranya atracció per la mort que, sentint-la pròxima, fa que actuïn amb una llibertat i un desvergonyiment aliens a la repressió moral del món de baix.

Tinc la sensació que amb certa ironia, però també amb estima, Thomas Mann crea un món habitat per personatges desconcertants, un punt estrafolaris i, si se'm permet, una mica freaks. En tot cas, uns morts molt vivents. També he començat a pensar la muntanya màgica com un lloc de transició entre la vida i la mort on es fa evident la fragilitat del cos i la incerta separació entre la salut i la malaltia que, de fet, no fem més que constatar en aquest món de baix.

Estic en un punt de la novel·la en què Castorp encara creu que està sa, però el seu cos manifesta els símptomes de la malaltia. Encara no ho sap, però és “un dels nostres”. Potser, sense tenir-ne consciència, vol estar malalt per deslliurar-se de les responsabilitats del món de baix (el treball, ai, el cansa) i entregar-se a la vida horitzontal de la qual parla Settembrini. De moment, seguint la recomanació del doctor Behrens, fa la mateixa vida dels interns al sanatori: repòs, passejades, menjars amb un horari establert. Fa dies que sento un cert decaïment i també voldria seguir la recomanació de Behrens. Sí que passejo, però menjo sense horari i no sé si reposo prou, tot i que practico tant com puc la vida horitzontal llegint La muntanya màgica.