Compassió

La caiguda estrepitosa de Jordi Pujol ha posat en boca de molta gent la paraula compassió: sentiment amb què hom pren part en el sofriment d'altri, pena per la seva desgràcia, les seves xacres, els seus defectes. Una paraula que expressa empatia i també un cert sentit religiós a l'hora de jutjar els clarobscurs humans de l'existència. El president Mas ha sentit tristesa i una profunda compassió pel seu pare polític, també analistes polítics que no han pogut mantenir l'anàlisi freda de les causes i sobretot les conseqüències en el debat públic que té i tindrà la sorprenent confessió pública de Pujol, sinó que han expressat aquest sentiment.

No estem acostumats a escoltar paraules com compassió en el llenguatge públic. És clar que tampoc no estem acostumats a una caiguda d'un referent polític –i per a molts també moral, fins la setmana passada– tan important per al país. Si mirem l'entorn, però, hi ha molts exemples de líders que han caigut en la corrupció al mateix temps que conduïen políticament i fins i tot moralment les majories centrals de les seves societats. François Mitterrand, enriquit il·lícitament amb la seva família. O Helmut Kohl, de la calvinista Alemanya, que després de la ingent tasca d'unificar Alemanya va haver de dimitir entre la vergonya col·lectiva i amb excuses d'escolar enxampat in fraganti en corrupteles menors: “Jo només volia ajudar el meu partit.” Angela Merkel, que el va succeir, va dir que ja mai res seria igual en la política alemanya.

Pujol, Mitterrand, Kohl. Molts anys enrere William Shakespeare ja utilitzava reis i prínceps per mostrar els clarobscurs de l'existència humana, l'enveja, la gelosia, la cobdícia irracional que arrossega els humans a l'infern de contradir-se amb ells mateixos. Shakespeare ens feia compadir-nos-en. Però un cop superada la vessant humana, de qui cal compadir-se en realitat és del país. Això vol dir regenerar-lo. Com tants altres han hagut de fer. No quedar-se en la simple compassió personal. Caldrà regenerar, sense por, tot allò que calgui regenerar. La caiguda de Kohl no va ressuscitar la RDA, però va obligar els alemanys a fer net. I sí: alguna cosa pudia a Dinamarca, però això no va posar en qüestió la seva existència ni la seva llibertat.