Fermesa i determinació
La confessió de l'expresident Jordi Pujol ha estat una patacada emocional descomunal. Els sentiments i les reaccions que ha generat van des de la pena i el dolor a la indignació i la vergonya i etcètera, fins a desembocar en la compassió; el grau i la naturalesa varien en funció de l'estima o la tírria, l'admiració o el ressentiment que s'havien covat durant els vint-i-tres anys de la seva presidència. Suposo que amb el pas del temps, l'efervescència emocional que s'ha desfermat s'anirà apaivagant i que llavors se'n desentelarà la trajectòria i l'obra de govern, amb les llums i ombres que hagi tingut i calgui ponderar. En aquest sentit, l'exemple del canceller Helmut Kohl em sembla ara molt oportú de recordar. Perquè malgrat els casos de corrupció i els embolics conjugals que van descobrir-se-li un cop s'havia retirat, mai deixarà de ser el canceller de la Unió Europea i de la reunificació d'Alemanya. Diuen que un bell final tota vida honora i a mi em sembla que un mal final no pot pas deshonorar tota una vida dedicada a la recuperació democràtica i nacional de Catalunya.
Ara: més enllà dels efectes personals i del mal que el cas ocasioni a la biografia política de Jordi Pujol, el que és transcendent en termes de país és l'impacte que el cas pugui arribar a tenir en el procés de transició nacional. És clar que en les hores i els dies immediats va trasbalsar la moral i va causar desconcert entre els partidaris del dret a decidir i de la independència. I que els unionistes catalans i els espanyolistes s'hi van abraonar com llops afamats perquè estan convençuts que el cas Jordi Pujol provocarà un dany irreparable i afeblirà de manera irreversible l'independentisme; l'acarnissament a què ara assistim s'explica perquè, a banda de totes les fòbies i les misèries de cadascú, l'unionisme creu que Jordi Pujol va arrossegar molts catalans cap a la causa independentista i que ara, havent-lo fet caure del pedestal en què aquests el tenien, en desertaran cames ajudeu-me i amb la cua entre les cames.
Bé, tot plegat només són impressions i ja se sap que els desitjos inspiren els pronòstics. Ja es veurà en les enquestes que vindran, en la manifestació de l'Onze de Setembre i en les votacions futures, sigui el referèndum del 9 de novembre o bé siguin les eleccions que corresponguin si el cas Pujol ha delmat l'independentisme o bé, en reacció a la virulència espanyolista, l'ha envigorit i eixamplat, que també podria ser.
Pel que m'ha semblat observar en les reaccions de segona hora, vull dir les que es van succeint a partir de l'assumpció del tràngol, em penso que a mig termini el cas servirà per a refermar la determinació dels partidaris del dret a decidir i de la independència. Primer, perquè l'expresident Pujol hi tenia un pes relatiu. De manera que bo i acceptant que la seva conversió a la causa independentista l'haurà engreixada, com que hi jugava un paper d'extra, era aliè a la dinàmica que el mou i estava allunyat del lideratge que el guia, la seva caiguda no ha d'esberlar-lo.
I, finalment, perquè el president Mas i els partits que li donen suport l'han entomada amb enteresa i intel·ligència polítiques. Així, l'entrevista del president Mas amb el president espanyol Mariano Rajoy de dimecres, i la posterior compareixença davant dels mitjans, lluny d'afeblir-ne la imatge com havia pronosticat l'unionisme, trobo que l'ha afermada i que ha desfet l'emboirament i el desconcert del primer moment. Catalunya, posem la Catalunya que vol decidir el seu futur nacional amb un referèndum el 9 de novembre, es manté ferma i determinada en el seu propòsit.