opinió
Esclafar un mite
Senyor Pujol, on tenia el cap el dia que va decidir ser un més dels que defrauden —queda més bé que dir robar— a les administracions, habitualment, com a norma, talment la pràctica d'un esport no federat? Aquesta desviació mental generalitzada és genètica i l'heretem tots amb més o menys intensitat. “Amb IVA o sense?”, pregunten proveïdors i reparadors. La modista ni sap com s'escriu IVA. “Fem mig i mig”, si és una factura important. De gestors, notaris, testaments, canvis de nom, societats titella, etc., etc. no m'atreveixo a parlar: m'estimo la vida. Qui pot anar al cel de blanc? Ningú!
L'estudi de l'evolució del frau a través dels segles no és una ciència exacta. Pel que fa als pobles de llevant —Balears, València i Catalunya—, s'atribueix a les invasions de fenicis i grecs: ens ensenyaren a moure el diner. Les posteriors repressions dels romans i visigots foren l'inici de la mentalitat de contrarestar la subjugació amb l'engany en les aportacions i els impostos. A l'Edat Mitjana, les prebendes feudals i eclesiàstiques que suportà el poble l'educaren en el frau per sobreviure. El control franquista de les produccions estimulà el frau a tots nivells. No hi ha cap altre país semblant a Europa.
A Madrid es pot sentir: “Los catalanes sois negociantes y avaros. Lo lleváis en la sangre.” Ni les mares en surten il·leses. Els que ens defensaven, se'ls ha emportat l'allau!
El fotut del cas, senyor Pujol, és el moment. Si no fos que alguns —pocs— encara creiem en la seva catalanitat, —altra cosa és la moralitat—, podríem pensar que, per la inoportunitat de la data, s'havia premeditat. Ja poden anar dient els conductors de la consulta que la votació tindrà lloc, que serà legal i que la raó sortirà guanyadora i podrem parlar a Madrid i a Europa amb un altre to. No volen veure —s'entén!— que la situació ha canviat com un mitjó. Les probabilitats d'un bon resultat han baixat de manera decidida, a ulls vistos. Mas havia trobat la mida del discurs i tot assenyalava un resultat positiu, apte per enlluernar on i qui fos. No és bo ser pessimista, però hi ha desenganyats milers de catalans que haurien anat a votar afirmativament, no perquè hi creguin a ulls clucs, sinó per donar suport al sentiment catalanista que Jordi Pujol els havia inspirat. En la història de Catalunya, no hi ha hagut un altre cas que un líder sigui admirat governant i, en deixar-ho, la seva conducta sigui far i guia de moltes persones de bona voluntat. Vostè i família ho han esclafat i ho lamentaran! Havia aconseguit captar el més difícil: les voluntats de molts catalans apolítics, en tots nivells de la societat, copsant Catalunya. Què li ha passat? Amb un bon viure i un raconet sobrer, per què no n'hi ha d'haver prou? De què serveix més? Quina llàstima! Era maco poder dir: “Sóc amic de Pujol!”