Nacionalista
He visitat el museu dedicat a la Borsa de Bielsa. El desplaçament del front cap al Segre i l'Ebre a l'inici del 1938 va deixar un enclavament republicà a les valls de Bielsa que va resistir mesos heroicament. La població s'exilià, però això no va impedir que l'aviació nazifeixista arrasés tots els pobles. En sortir, als soldats se'ls proposà un plebiscit: podien passar a la zona franquista amb vagons de primera i una paga, o marxar a la zona republicana en tren de mercaderies i sense paga. Més de 6.000 van optar per continuar amb la República, només 600 van passar a l'altre bàndol. La premsa francesa ho titulava: “Entre Catalunya o l'Espanya nacionalista”.
Fa 76 anys. I estem igual. El referèndum que volem és per triar entre democràcia catalana o Espanya nacionalista. La nostra identitat, la composició sociològica plural del país i la seva situació fronterera que va permetre exilis més o menys llargs han possibilitat a la societat catalana de ser més resistent al atado y bien atado de Franco que arriba als nostres dies. En altres llocs de l'Estat, amb una llarga tradició de repressió sobre els febles, va ploure sobre mullat i l'hegemonia social més reaccionària ha anat quallant.
Per això, és a Catalunya on, amb el catalitzador del procés estatutari avortat, s'ha començat a qüestionar seriosament el règim de la transició. Tant, que el pilar català d'aquesta, el pujolisme, ja va ser derrotat dues vegades: una, durant els dos governs d'esquerra nacional; l'altra, quan el poble ha encapçalat la demanda d'autodeterminació i independència, superant al carrer la nova proposta negociadora d'un pacte fiscal.
Hi havia tres pilars de la transició: un partit conservador postfranquista, el PP; un partit socialdemòcrata domesticat, el PSOE, i un partit liberal d'implantació catalana, CiU. I una pedra dovella: Joan Carles i la monarquia. Doncs bé, quan el pilar català s'ha vist desbordat per les masses, i s'ha hagut d'adaptar als nous temps, els altres pilars i la dovella en comptes de sortir en auxili d'aquesta part de la classe dirigent de la transició, l'han acabat d'enfonsar.
L'afer de la confessió de Pujol, i el que seguirà, és una conseqüència d'una manera de fer política entre els partits majoritaris que van pactar amb el franquisme a la transició. El procés català ha forçat a la transparència. És lamentable, però, que sabent que el pujolisme polític ja estava amortitzat fa tres anys, el pujolisme econòmic no tingués l'altura moral i patriòtica de fer-se l'harakiri quan tocava, ara fa tres anys, i no ara a les envistes d'un moment crucial de la nova transició. O és l'últim favor de Pujol al règim?
Espero que no, perquè si tot plegat acaba als jutjats, com sembla, és d'esperar el seu darrer gest patriòtic: que expliquin, ell i els seus, tot el que saben també de les altres trames corruptes, que de moment se n'estan escapant: els comptes i les comissions de l'exrei i la seva família, la trama absolutament corrupta del PP que encara no ha portat cap dirigent nacional a la presó, o les mateixes clavegueres del PSOE.
I finalment, atenció a l'altre factor que, juntament amb la implosió pujolista, pot estar teledirigit: nous moviments polítics amb aparença alternativa estan reciclant la bondat de l'embolcall, Espanya, donant falses expectatives de regeneració democràtica a un Estat que només amb la seva descomposició, ni que sigui parcial, serà capaç de ser repensat i refet. Posem la lupa sobre els moviments de l'entorn pujolista i de l'entorn Colau. I sobretot, no ens deixéssim desmoralitzar; és el que vol la casta oligàrquica espanyola i els seus delegats a Catalunya. L'11 de setembre s'ha d'omplir la V. Per triar una Catalunya democràtica i rebutjar l'Espanya nacionalista.
