Flors sense violes

El divendres dia 1 d'agost, en sortir de l'aeroport holandès de Schipol, vaig topar amb centenars de rams de flors i missatges de condol, tots escampats per terra. La gent caminava a poc a poc al llarg d'aquest desplegament multicolor de dolor; alguns ploraven, d'altres el miraven amb cares de pòquer i uns quants en feien fotos amb smartphones. Vaig trigar uns segons a adonar-me que els rams en qüestió representaven les 298 persones –192 de les quals holandeses– que havien estat assassinades, segurament per rebels prorussos, mentre volaven en un avió civil per damunt del llogarret ucraïnès de Hràbove. Entre les víctimes, hi havia una delegació de la Societat Internacional de la Sida, un bateria d'un grup de rock neerlandès, una coneguda actriu malàisia, un novel·lista australià ídem... Els experts internacionals no van poder accedir a la zona on l'avió es va estavellar fins a quinze dies després de l'incident, i fins i tot ara, segons el diari NRC Handelsblad, cada dia han de negociar amb els milicians de l'autoanomenada República Popular de Donetsk per poder continuar investigant el cas dels passatgers i la tripulació del vol MH17, els quals, per cert, no tenien res a veure amb el conflicte actual a Ucraïna (no hi prenien part ni vivien a la zona), un conflicte que, pel que sembla, és en si mateix del tot artificial, fomentat per un país estranger a fi d'assegurar els seus interessos diguem-ne neoimperials –que deu ser la raó per la qual cap secessionista ucraïnès amb el suport de Rússia mai no ha intentat iniciar un procés dialogat amb Kíev– i protagonitzat per uns homes que ningú sap a qui representen, precisament, i que tenen unes armes tan noves de trinca (com ara un sistema de míssils Buk) que no sempre saben utilitzar-les. Per damunt d'aquell camp de flors a Schipol, juntament amb la tristesa, hi surava l'estupefacció causada per la manera del tot absurda com les víctimes havien perdut la vida i per la impunitat donada per descomptat dels que els l'havien arrabassat.