Una pintada

La primera vegada que vaig llegir el seu nom va ser pintat amb lletres blanques, molt grans, sobre una roca. Hi deia “Pujol Catalunya”. Era l'estiu del 1968. Els ràngers de l'agrupament escolta Sant Martí de la Bisbal caminàvem cap al refugi d'Ulldeter. Encara no hi havia la carretera que avui s'enfila fins l'horrible estació “Vallter 2000”, de manera que a la sortida de Setcases ja començava el camí de terra des del qual es llegien perfectament aquelles dues paraules. Recordo que en vaig preguntar el significat al mossèn que ens acompanyava, i recordo també que em va dir alguna cosa sobre Catalunya, la policia, la presó i el català a l'escola. Jo aleshores tenia onze anys. Vaig pensar que un home a qui altres persones li pintaven el nom tan amunt i tan gran havia de ser algú important o especial. A l'home del nom pintat a la roca el vaig conèixer setze anys després, quan em va correspondre acompanyar-lo durant la inauguració de l'Arxiu Comarcal del Baix Empordà. A la seu de l'arxiu, a peu dret, el president va improvisar un parlament davant els representants de les associacions bisbalenques, vint minuts amb tothom embadalit i molt pendent d'un discurs en què combinava records personals (“el Vilassar i el Bisbalenc vam jugar la promoció i aquí vam empatar 3 a 3”), amb anècdotes i amb sentències sobre la importància de l'associacionisme, de l'esforç personal i del treball altruista. No he sentit mai aplaudir un polític amb tanta espontaneïtat com aquell dia.

Crec que formo part de la generació que més marcada ha estat per la figura i l'obra política de Jordi Pujol. Com tants d'altres, votants i no votants seus, jo també l'he respectat per la seva trajectòria, i admirat per la seva aportació i dedicació al país, encara que quan governava me'n desesperava el clientelisme i l'oportunisme que van créixer a la seva ombra, i també la seva actitud davant dos grans temes: la falta de sensibilitat per la preservació del medi ambient i del paisatge i el nul interès per crear una administració pública nova, la de la Generalitat, que podia haver estat eficaç, moderna i professional. En aquest tema l'obra de Jordi Pujol ha quedat lluny de la de Prat de la Riba, a qui tan citava i admira.

Acaba el seu paper fins ara fonamental i de vegades excessiu. Mentrestant, la gran roca en el camí vell a Ull de Ter segueix allà, sense la pintada “Pujol Catalunya” que el temps devia anar esborrant, com aquest estiu d'alguna manera l'estem esborrant del nostre imaginari col·lectiu.