Catalunya industrial

Catalunya serà industrial o no serà. No és un dogma, però sí una veritat com un temple. Fa dos-cents anys que ens van contagiar el virus industrial i no ens ha anat malament del tot. Fa 30 anys, el Banc Industrial de Catalunya va haver de retirar un rètol publicitari que el presentava com “el gran industrial de Catalunya” perquè aquest qualificatiu el perjudicava, i hi va haver economistes del moment que veien venir la decadència industrial del nostre país; però el virus, sortosament, és potent i es va revifar. És clar que la indústria, com el virus, s'ha d'anar adaptant a la realitat econòmica.

Quan donava classes a la universitat i parlava dels inicis de la industrialització, recomanava als meus alumnes que anessin a veure Modern Times, de Charlie Chaplin. És una llàstima que les pel·lícules mudes d'aquell geni hagin desaparegut dels programes de televisió. Veient-la és fàcil d'entendre el que va suposar l'aparició de les màquines, la divisió del treball i el treball en cadena. Aquella indústria, amb uns obrers subordinats a les màquines i un treball esgotador i repetitiu, encara es manté en països emergents, com la Xina, amb sous baixos i treball poc qualificat. Però l'obrer de la Seat de fa 50 anys no té res a veure amb l'actual: un especialista en mecànica o electrònica. Les feines repetitives i esgotadores estan a càrrec de robots, que no es cansen.

Una de les constants de l'evolució industrial és que els avenços tecnològics destrueixen les feines menys qualificades. Els obrers d'altres èpoques consideraven que les màquines destruïen ocupació. És veritat: destrueixen ocupació que requereix pocs coneixements i creen llocs de treball que en requereixen molts més. Tothom té un talent, però, sense formació, els treballadors estan condemnats a l'atur.

Es diu que la indústria ha perdut pes en l'economia catalana, mentre és el dels serveis el sector que en guanya. També és veritat, però en part és el resultat de l'externalització de molts d'aquests serveis.

Abans, les indústries tenien servei de neteja i camions per al transport, i transformaven la matèria primera fins a aconseguir un producte acabat. Ara, les indústries no tenen serveis de neteja ni de transports; els subcontracten, així com moltes etapes del procés industrial.

Empreses com Mango no tenen un sol obrer industrial, ja que encarreguen la fabricació de les peces de vestir a països del Tercer Món, però són plenament industrials. El concepte d'indústria s'ha de revisar, com deia Joan Majó (La Cataluña post-industrial, El País,9 de juliol del 2014), que va ser ministre en un govern de Felipe González. Seria molt interessant que pogués ampliar-nos la seva visió. Les empreses industrials que superin la crisi actual en sortiran més competitives, ja que estan produint millor, en més quantitat i amb menys cost que abans. Si no hagués estat així, estarien mortes.