La columna
3 minuts, 200 pàgines
“Com va la tesi doctoral?”, vaig preguntar a un col·lega. “Bé, ja tinc mil pàgines escrites.” Vaig reprimir la reacció que tenia a la punta de la llengua: “I què?” Una tesi no és més bona ni més dolenta pel gruix, però vaig veure que per al meu interlocutor les mil pàgines eren una barrera psicològica, com es diu ara. En el seu subconscient les mil pàgines són un certificat d'alta sapiència, el llindar que separa una obra menor d'un opus maior. Tampoc no li vaig dir que, si jo fos el director de la tesi, l'obligaria a reduir-la almenys a una quarta part.
En el ram de les lletres no hi ha l'hàbit d'estar-se de palla i anar al gra com en les ciències pures. La divagació i l'excurs ampul·lós són uns vicis sòlidament arrelats que s'han anat traslladant a les escoles. La treballitis a què se sotmet els alumnes de totes les edats tendeix a la qualificació volumètrica, des de ben petits aprenen a identificar els treballs monogràfics amb una cursa per omplir, omplir i omplir pàgines, quan l'aprenentatge del treball intel·lectual i científic té uns altres objectius: documentació, síntesi, pertinència, rigor, ordre, exactitud expressiva.
Aquesta obsessió per les pàgines és perceptible en la literatura. Si vosaltres, amics lectors, escriviu una novel·la, és molt probable que us proposeu arribar a les dues-centes pàgines. Un cop superades, la novel·la ja té el cos reglamentari, de la mateixa manera que l'estàndard de les cançons d'un disc és de tres minuts i el d'una pel·lícula, de cent minuts. Tot fals, falsíssim. A moltes novel·les hi ha episodis i capítols sencers sense suc ni bruc, moltes cançons repeteixen el tema simplement per allargassar-les i moltes pel·lícules tindrien més tremp si es reduís el metratge a una hora. En canvi, els missatges de Twitter obliguen a la concisió i a l'enginy. Cent quaranta caràcters poden ser més eficaços que mil pàgines.