Ítaca des de S'Algaret

Quan aquest agost el 129 president de la Generalitat s'assegui a fer un refrigeri a la terrassa de l'hostal S'Algaret i miri en direcció a Ítaca, imaginant-se-la darrere de la badia de Fornells, meditarà sobre com trobar l'equilibri entre dues realitats. Com trobar l'estratègia correcta entre el compromís amb la consulta i el risc de tornar a convertir Catalunya en la Brigada Pomorska, que el 2 de setembre del 1939 va fer l'última càrrega de cavalleria de la història... contra els Panzer alemanys. I m'imagino Artur Mas posant la mà a la cartera on, potser, du escrita per ell mateix la pregunta de la consulta. Ho explica l'ara repudiat Jordi Pujol en el segon volum de les seves memòries, Memòries. Temps de construir (1980-1993) –que sempre seran útils, Manuel–. Pàgina 190: “Vam decidir posar en pràctica la vella idea d'en Prat de la Riba, represa anys més tard pel president Tarradellas: les institucions, pel sol fet d'existir, tenen una gran força. En Prat de la Riba va fer una gran feina havent dit: «De moment en tinc prou amb un segell que posi Mancomunitat de Catalunya.»” Un segell. I hi afegia Pujol: “En Francesc Cambó, en les seves memòries, va escriure: «La Mancomunitat era una concessió d'un valor immens. Els qui no sentien la transcendència d'aquest fet no s'adonaven de la immensa força espiritual i política que portava en si mateix.»” Força espiritual i política. I seguia Pujol: “En Tarradellas, semblantment, va afirmar des de l'exili: «Per mantenir la continuïtat de la Generalitat i assegurar el seu retorn n'hi ha prou amb un paper de cartes on a dalt hi figuri imprès Generalitat de Catalunya i que al peu hi dugui la meva signatura.»” La força moral i política d'un paper amb un segell de la Generalitat i la signatura del president en un decret de convocatòria d'una consulta sobre la independència de Catalunya amb un suport democràtic majoritari. No sembla poca cosa...