Guerra i patrimoni

Que les guerres provoquen milions de morts i importants destruccions d'infraestructures i equipaments és cosa prou sabuda. Que les guerres i l'ocupació colonial també afecten el patrimoni cultural dels pobles ja sigui en forma de destrucció o d'espoli és menys conegut a pesar de les evidències disponibles des de la conquesta d'Amèrica per espanyols i portuguesos fins a les guerres actuals. Els museus i la geografia urbana de les grans capitals europees contenen monuments i milers d'objectes espoliats i acumulats des de la campanya egípcia de Napoleó fins al final de la colonització europea. Són una prova irrefutable de la voracitat espoliadora dels vencedors.

Fernando Báez ho va denunciar en el cas de l'ocupació de l'Iraq (La destrucción cultural de Iraq, 2004). En efecte, a les universitats dels Estats Units hom troba alguns dels millors especialistes sobre el Pròxim Orient antic. Abans de la invasió (març de 2003) aquests acadèmics van fer arribar al president George Bush mapes detallats dels principals jaciments arqueològics del país així com de les principals obres d'art dels museus. Va ser inútil, molts jaciments i museus van ser destruïts –totalment o parcialment– i saquejats davant la passivitat de les forces d'ocupació nord-americanes. Posteriorment molts dels objectes que es creien destruïts o perduts van inundar el mercat negre internacional d'obres d'art.

A vegades la minva del patrimoni cultural s'organitza des de les institucions estatals com una derivada més del conflicte bèl·lic. És el que va succeir amb una part del patrimoni historicoarqueològic català i espanyol durant la Guerra Civil tal com expliquen Francisco Gracia Alonso i Glòria Munilla (El tesoro del “Vita”, 2013). El govern de la República va procedir a requisar, concentrar i catalogar el patrimoni de les principals col·leccions públiques –i algunes de privades– d'art d'arreu de l'Estat. La intenció era protegir-les dels bombardeigs i d'un possible saqueig en cas de victòria dels rebels. Això no obstant, una part va acabar a Suïssa –la Societat de Nacions retornà aquest patrimoni al govern franquista dos dies abans d'acabar-se la guerra– i Mèxic, on arribà el 1939 a bord del Vita. En aquest cas, la disputa entorn del patrimoni fou una més de les que van sacsejar i dividir l'exili republicà. La venda de joies, or i plata serví per finançar les activitats de la Junta de Ayuda a los Refugiados Españoles (JARE), l'organització creada per Indalecio Prieto com a contrapoder del Servicio de Evacuación de los Refugiados Españoles (SERE). A les pèrdues causades per l'acció institucional caldria afegir encara els milers d'objectes d'art o joies –requisats o robats– que van sortir individualment expedits poc abans d'acabar la Guerra Civil o en mans dels exiliats que confiaven d'aquesta manera garantir-se la supervivència a l'exili.

En definitiva, les guerres i els conflictes armats no només ocasions morts i destruccions materials sinó també pèrdues importants del patrimoni cultural ja sigui per qüestions ideològiques o religioses –cas dels budes de Bamian a l'Afganistan durant el període talibà–, per destrucció o per donacions més o menys voluntàries durant o abans del colonialisme –cas de l'obelisc de Luxor situat des de mitjan segle XIX a la plaça de la Concòrdia de París. Així s'han fet les principals col·leccions d'art mesopotami, egipci o grec dels museus de Berlín, Londres i París. Malauradament, es té molt poca consciència d'aquest efecte pervers de les guerres i del caràcter irreversible que té la destrucció del patrimoni cultural. Això és el que ara mateix està succeint en el bressol de la nostra civilització –i de l'origen de l'escriptura– a la Síria i l'Iraq en mans de les milícies fonamentalistes de l'Estat Islàmic.