Amor als avis

Demà la meva àvia, la noia de la piga, fa 93 anys. Si la veiéssiu, no n'hi posaríeu més de 75 i us costaria atrapar-la pel carrer. Té uns ulls verds preciosos, uns llavis petoners i un somriure net. Hi ha àvies que, com la meva iaia Mercè, són d'una vitalitat fora de sèrie. Han passat la seva vida pencant, cuinant, ocupant-se de tothom i vivint les circumstàncies amb la millor cara possible. Tenir un avi o una àvia quasi centenaris és posseir un tresor que sovint no valorem prou. Sentir-los parlar és aprendre, conèixer la pròpia història i somriure quan queda clar que són més moderns que els pares. La gent gran s'adona que ara és quan té els problemes de debò: les cames que flaquegen, l'artrosi imparable, el què anava a fer jo ara, la resignació, la solitud, la por. Ningú no compta amb la seva experiència i, malgrat tot, són autèntics pous de saviesa malaguanyada. Molts no senten que fan nosa, s'espavilen sols i ho troben natural perquè ho han fet tota la vida, però tampoc no es consideren necessaris. I això ja és més cardat. Necessitem als avis com l'oxigen que respirem: són vida viscuda i connexió amb el futur. Gràcies a ells, que fan de pont entre dues generacions que semblen haver sorgit de planetes diferents, l'absurd combat intergeneracional s'apaivaga com una llar de foc. Trucar els avis i visitar-los –si es pot– és, d'alguna manera, regar les arrels. Amb la mateixa avidesa amb què esperem el lleure, hauríem d'anhelar el contacte amb la gent gran. Perquè gran no vol dir vell, inservible i damnós. Gran vol dir savi, bonhomiós i fort. M'impressiona la resistència de la meva iaia Mercè. Cinquanta quilos d'assossec, de somnis, d'esperances i de generositat. Quan t'apropes als cent, els amics ja
no hi són. Quan t'apropes als cent, la por et retruny a les orelles. Quan t'apropes als cent, el demà és un regal de la providència. Desenganyem-nos: hi ha dos tipus de persones. Els que s'estimen els avis i els que no. Encara sou a temps de triar. Per molts anys, iaia!