Els anarquistes i la Gran Guerra
La commemoració del centenari dels inicis de la Primera Guerra Mundial ha omplert els prestatges de les llibreries d'obres històriques i d'assaigs que ens evoquen un episodi sagnant del segle XX d'una gran transcendència per a Europa i per al món sencer. Igualment, els diaris i revistes hi han dedicat moltes pàgines monogràfiques, amb una especial atenció a la memòria dels protagonistes o a la recuperació de cròniques periodístiques de l'època. Tanmateix, en aquest devessall de pàgines escrites hem trobat a faltar –o potser s'ha escapat a la nostra percepció– una referència directa a un efecte col·lateral de la guerra que també va generar molta literatura en el seu moment i que va marcar una gran fractura en la sempre convulsa història del moviment anarquista. Val la pena, doncs, que hi parem esment encara que sigui en la brevetat d'aquest article.
Sens dubte, un dels trets substantius de l'anarquisme internacional, en totes les èpoques, ha estat el seu caràcter antimilitarista, una idea clau que s'acompanyarà sovint d'altres que li són certament properes com l'antiestatisme o el rebuig de l'exèrcit com a institució defensora del sistema establert. No és estrany, doncs, que fos una constant dels principals ideòlegs àcrates, de la premsa llibertària i de les resolucions dels congressos del canvi de segle XIX-XX la crida a seguir consignes com ara la vaga general, la vaga militar o la pràctica del sabotatge per combatre el bel·licisme creixent a la societat europea. La veritat és que aquesta crida mai no va acabar obtenint cap ressò significatiu entre la població i que la radicalització dels conflictes entre els estats europeus va propiciar no sols el fracàs de l'antimilitarisme, sinó la divisió interna entre els anarquistes, inclosos aquells que, com en el cas de l'Estat espanyol, no es van veure implicats directament en la guerra de 1914. Així, doncs, l'anarquisme internacional i els seus àmbits d'influència van veure produir-se en el seu si un esquinçament profund i dolorós entre els aliadòfils i els antibel·licistes a ultrança.
En síntesi, van marcar-s'hi clarament aquestes dues tendències: la de Piotr Kropotkin, partidari de donar suport a la causa dels aliats, i la d'Errico Malatesta, que, en paraules de Frederica Montseny, “sostenia la necessitat i la conveniència de mantenir l'actitud de pacifisme i d'oposició a la guerra, considerant que s'hi ventilaven solament els interessos capitalistes de dos grups de nacions”. El cas és que la presa de posició de Kropotkin va generar una discussió apassionada i va motivar, no sols enceses preses de posició en contra seva, sinó també a favor, com és el cas del conegut Manifest dels Setze, signat majoritàriament per anarquistes francesos.
Un aspecte interessant de la qüestió és analitzar els decantaments que aquesta fractura va provocar. A l'Estat espanyol, l'actitud clarament majoritària, particularment entre els joves, va ser de suport a les tesis de Malatesta. Per contra, van coincidir amb el criteri de Kropotkin uns quants dirigents o pensadors significats, com ara Tarrida del Mármol, Ricardo Mella o Joan Montseny. El vell patriarca Anselmo Lorenzo, que moriria poc després, se'n va mantenir dolorosament al marge. L'abril de 1915 va celebrar-se un Congrés per la Pau a El Ferrol que, en plena confrontació bèl·lica i amb les posicions tan definides, va resultar fallit. En qualsevol cas, cal dir que, a Catalunya, els periòdics anarquistes de l'època (Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad...) van definir-se en un sentit totalment contrari al príncep rus i van mantenir a les seves pàgines enceses proclames contra els partidaris dels aliats, fins a considerar Kropotkin pràcticament un renegat de les seves velles idees anarquistes.
Així, doncs, la guerra que recordem aquests dies no sols va fracturar dramàticament el continent europeu i va provocar un terrible balanç de víctimes, sinó que va fer trontollar tot un sistema de valors i, com acabem de veure, va obrir esquerdes profundes en el cos doctrinal de tots els moviments socials del seu temps.