Estranyesa i impotència al cinematògraf

He començat a llegir ‘Nit de Walpurgis', amb la qual acaba el cinquè capítol de ‘La muntanya màgica' invocant una festa de l'Europa central i nòrdica amb uns orígens possiblement víkings en què se celebrava la transició de la primavera a l'estiu. Fa set mesos que Hans Castorp va arribar al món de dalt en un dia d'agost. Com li ha passat el temps i com se m'escola a mi en aquest agost en què llegeixo La muntanya màgica havent-ne arribat tot just a la meitat, en què transcorre una “nit de bruixes” (però durant el carnaval i, per tant, encara a l'hivern) en què, ho recordo, Castorp parla finalment amb Clawdia Chauchat. Resten dos capítols llargs, que n'ocupen la meitat restant, i em queden poques “ombres”, però, abans de fer-ho sobre aquesta nit, vull parlar de com es fa present el cinematògraf a la novel·la, en què se l'anomena “teatre bioscòpic”. L'últim terme deriva de “bioscòpia”, de la qual he trobat aquesta definició: “Examen del cos per demostrar l'existència de vida.” I, tanmateix, el cinematògraf, que feia gairebé vint anys que existia quan Hans Castorp hi assisteix a Davos-Platz, hi sembla descrit a la manera de Gorki en els inicis de l'invent: “No és la vida, sinó la seva ombra.” Però també s'hi fa constar que s'ha convertit en un espectacle de ficcions tremebundes (“Van veure una agitada història d'amor i de sang que es descabdellava, muda, en el palau d'un dèspota oriental”) i en un aparador d'imatges documentals de tot el món.

En una d'aquestes imatges, una jove marroquina saluda el públic amb una mà. Es fa estrany: “L'espectador, torbat, mirava de fit a fit aquell rostre en seductora ombra que semblava veure i no veia res, les mirades tampoc no l'afectaven, i el seu riure i la seva salutació no eren d'ara i aquí, de manera que hauria estat absurd respondre-li. Això afegia al goig una sensació d'impotència.” No em sembla aliena aquesta estranyesa i aquesta impotència, malgrat haver sentit tan intensament algunes mirades a l'espectador, com ara la d'Antoine Doinel o la d'aquella Mònica de Bergman que sempre recordo als estius.