Fer dòmino

AFrísia, la província més gran dels Països Baixos, a més de l'holandès es parla el frisó, una llengua a cavall entre l'anglès i l'alemany. En entrar a Ljouwert, la capital, em pensava que els noms dels carrers serien en bilingüe (més o menys com a Euskadi, tenint com té el basc el mateix nombre de parlants com el frisó: mig milió). Però no: els carrers de Ljouwert són en neerlandès, només. Als pobles, la retolació oficial sí que és bilingüe, però en general hi ha poca presència visible del frisó, fins al punt que es té la impressió que o bé als frisons els importa poc el seu idioma o bé que els holandesos han fet uns esforços deliberats per suprimir-lo. Doncs, ni una cosa ni l'altra: el frisó ha estat cooficial amb l'holandès des de fa 60 anys; diversos mitjans de comunicació en frisó són finançats des de l'Haia; i els frisons tenen el dret a fer servir el frisó –que és obligatori a totes les escoles de la província– a tots els jutjats de l'Estat... Encara més remarcable –per al visitant català– és que a la resta d'Holanda la “frisonofòbia” no existeix; al contrari, el frisó hi és acceptat com a part de l'herència cultural de tothom. Un petit exemple (per anecdòtic que sigui): a la llibreria més gran de Gronigen, la capital de la província contigua –en què el frisó no es parla– hi ha una secció de llibres en frisó arran mateix de l'entrada. Molts periodistes angloamericans –des de Matthew Parris a The Times fins a Raphael Minder al New York Times– asseveren que la independència de Catalunya donaria peu a un efecte dòmino a tots els estats europeus en què hi ha cultures diguem-ne minoritàries, amb uns resultats disgregadors catastròfics. S'equivoquen: la situació serà diferent a cada lloc, atès que s'hi recollirà exactament el que s'hi ha sembrat, segons el cas. Una prova n'és que si no hi ha cap procés sobiranista a Frísia i sí a Catalunya, és senzillament perquè l'Estat holandès ha demostrat ser un agricultor força més savi que el seu homòleg madrileny.