L'Odissea

Una de les pel·lícules d'aquest estiu és A thousand times goodnight, en què Juliette Binoche es dedica a fotografiar terroristes suïcides a Kabul mentre el món occidental viu indiferent en la seva zona de confort. Parlem molt de les desigualtats entre l'1% de la població dels països desenvolupats i l'altre 99%, però malgrat els estralls de la crisi, les grans ciutats són plenes de turistes capaços de fer hores de cua per veure un quadre, visitar els locals nocturns o pesar figues a l'últim paradís del Mediterrani. I Gaza, Síria, Nigèria o l'Ebola, ens queden lluny.

Però parlem del Mediterrani. “El va envestir per damunt una onada amb una força terrible, i el rai començà a pegar voltes. Ell aleshores va caure del rai, el timó amb què guiava se li escapà de les mans. I amb un altre colp, la tempesta feta de vents barrejats, li va trencar l'arbre pel centre i va llançar molt lluny dins la mar l'antena i la vela. Molt de temps estigué sota l'aigua: de fet no podia treure de nou el cap fora i pujar, per la fúria de l'ona.” És l'Odissea, d'Homer, en versió de Joan Francesc Mira. Just després que la nimfa jove i bella Calipso deixi marxar Ulisses cap a Ítaca. Hi ha una al·lusió, en aquest cant cinquè, al julivert. Cosa que ha fet pensar que l'indret on Calipso retenia a Ulisses, era l'illot de Perejil. Sí, aquell on Aznar va enviar l'armada invencible.

En tot cas, els estudiosos situen el lloc des d'on Ulisses parteix en una embarcació fràgil, a l'extrem occidental del Mediterrani, molt possiblement al Marroc. De l'Odissea, ho sabem bé, se n'han fet mil paral·lelismes, com a mare de la narrativa europea. Però la crua realitat és que 3.000 anys després, Ulisses és un africà que es juga la vida en una barca, com ha dit l'escriptor Erri de Luca. Ulisses és negre. I és a Lampedusa. A Ceuta. A Melilla. A l'estret de Gibraltar. A les Canàries. I als centres d'internament d'immigrants.