Herència

Dins un cafè del Ripollès. Entren uns pares i avis acompanyats d'un nen d'uns quatre anys. Corre cridant tant com pot, llença cadires per terra i foragita la tranquil·litat dels altres en pocs moments. Tothom fa mala cara, excepte pares i avis que s'ho miren somrients i satisfets i premien el nen amb un refresc per la simpatia que senten per les seves proeses. Situació al Ripollès com es viu a tants d'altres llocs. Es tracta d'un mal endèmic, prou discutit i debatut des de qüestions tan serioses com educació, llibertat o tolerància. Hi ha qui diu que han desaparegut els valors de la civilització, qui opina que la culpa és dels pares irresponsables, qui defensa la llibertat de l'innocent per damunt de tot, etc. Hi ha, però, un concepte que no hi apareix mai, la por. Sotmesos a la falsa democratització del “qui més té més val” s'ha sublimat l'instint de la possessió fins a límits intolerables que generen les seves respostes. L'instint de la possessió comporta de manera intrínseca el de la por de perdre-la, com les dues cares d'una moneda. Aquesta por es converteix en alarma social en moments com els actuals, alarma que ajuden a crear, i no pas amb poques aportacions, els mitjans de comunicació quan contribueixen entusiastes refregant una i altra vegada a la gent que encara té habitatge i pantalla plana, imatge de desnonats, de gent feta fora de casa seva per un banc o de cues als bancs d'aliments. Provoquen el pànic amb el missatge subtil de “demà podries ser tu”. La por de la pèrdua ha constituït una base tan potent per allò que denominem sistema, que s'ha traslladat a pares i avis. Els descendents es tornen a veure, com en el món antic, com a possessions, amb la diferència que si abans era per motius econòmics ara és per motius sentimentals i egoistes. Si ens sentim satisfets amb el fill que tenim ja n'hi ha prou. I sobretot, no féssim res que el pogués pertorbar, molestar o enfadar. És la nostra joia, sembla que pensin, i déu nos en guard de la possibilitat que la poguéssim perdre. En la meva educació no hi van faltar els mastegots per part dels progenitors, tampoc em va faltar mai la seva atenció i transmissió dels valors que es poden traspassar d'una presència a una altra. La plena consciència que el dolor, la decepció i la por conviuen amb la il·lusió, l'empar i alegria en els qui són al principi de la vida. Només, que el temps és tan petit en aquelles edats, que la vida s'imposa a la reflexió. Una assignatura que també ha estat deixada de banda.