El poder del poble

En aquest país vam començar a anar malament quan el gremi periodístic vam acceptar “l'avui no toca” de Jordi Pujol. Vam continuar anant pitjor el dia que Pasqual Maragall va dir al Parlament que el problema de CiU era el 3%, i a l'endemà tothom es va afanyar a tirar-hi terra a sobre. De fet, el pecat original ja s'havia produït quan es va perdre l'esperit unitari de la Transició i el partidisme va esdevenir la causa suprema. Els primers ajuntaments democràtics van acabar buidant les reivindicatives associacions de veïns deixant sense veu la societat civil, mentre el PSC es dissolia com el sucre en el PSOE i la teoria del peix al cove dels governs de Pujol, pactant amb socialistes i populars, va donar ales a personatges nefastos, com ara Aznar.

En aquest país hem començat a anar millor quan ens van desplomar l'Estatut com si fos una gallina escaldada. El PP, el PSOE i la justícia espanyola s'hi han escarrassat tant contra la voluntat majoritària dels catalans, que el 2009 un petit poble maresmenc, Arenys de Munt, va demostrar que s'havia i es podia començar a fer alguna cosa. El 2010 la insultant sentència del TC va trobar la resposta en una manifestació que ningú no s'esperava i ha esdevingut un no parar. En aquest estat d'ànim segur que hi ha ajudat la crisi, que ens ha fet ensenyar les vergonyes i hem descobert, com el rei del conte, que anàvem nus. Aleshores és quan hem recordat que des de l'alcalde del nostre poble fins al Borbó imposat, passant pel president espanyol i pel president català, tots i cadascun cobren a final de mes el sou que el poble ha decidit assignar-los. Perquè el que mai no hem d'oblidar en un estat democràtic, ni ells –els escollits a les urnes i el rei imposat–, ni nosaltres, els qui els hem votat i acceptat, sisplau per força, és que la primera premissa d'una democràcia és que els governants estan al servei del poble.