O pacte amb el poble o pacte amb Espanya

El 2007, en una conferència a Mataró, vaig dir que “el catalanisme serà independentista o no serà”. Set anys després, goso afirmar que la independència es farà desobeint o no es farà. No hi ha dubte que parlaríem d'un acte extrem, però no extremista. I seria la conseqüència lògica de tots els actes extrems, no pas extremistes, que ens han portat on som. Extrems havien de ser per no negar-nos com a nació: les manifestacions de la PDD, les consultes per la independència, la manifestació contra el TC, la fundació de l'ANC, les Diades del 2012 i el 2013... Són actes que exigien una disposició d'ànim, una resolució executiva, i una capacitat organitzativa gens corrents: al límit del que aleshores es podia considerar normatiu en qualsevol àmbit de l'activitat política. L'energia desplegada per aquells actes va posar en marxa la maquinària institucional, paralitzada per les convencions legals del sistema autonomista i pel joc tàctic dels aparells polítics. Arran de les eleccions del 2010, Joan Puigcercós va declarar que l'independentisme havia perdut escons al Parlament; jo vaig contestar (vilaweb.cat) que no era cert, sinó que eren escons prestats a CiU, la qual estava obligada a administrar-los assenyadament en els quatre anys de legislatura. No va ser així: CiU va preferir cavalcar el cavall de la política austericida i, arran de la Diada del 2012, es va trobar amb una demostració de força independentista que va obligar el president a baixar a l'arena política per no romandre tancat dins el núvol del poder institucional. Aquell dia es va forjar el pacte entre les institucions i el poble, un pacte no escrit, que, menat per la inèrcia partidista i les convencions institucionals, Mas va interpretar malament i que li van fer perdre els escons guanyats el 2010. Aleshores, amb un executiu afeblit, es feia necessari segellar el pacte entre el poble i els poders institucionals, com va resultar de l'acord parlamentari de desembre del 2013 i la fixació d'una data per al referèndum. I el garant o intermediari entre el poder institucional i el poble havia de ser ERC, perquè seva era la responsabilitat de sostenir l'executiu de CiU. La política espanyola, feta de menyspreu, perfídia i deslleialtat, calia donar-la per descomptada fins avui mateix, quan l'afer Pujol ha vingut a fer de cunya al cor mateix de CiU i a posar ombres sobre el seu compromís amb el pacte per la consulta el 9-N. L'actuació extremista de l'Estat posa, doncs, CiU en una situació extrema. Fa molt de temps que se sabia que les clavegueres de l'Estat disposaven de tot el material fètid, procedent dels negocis dels fills d'en Pujol, per escampar-lo en el moment precís. ¿Ho sabia CiU? I si ho sabia, ¿no hauria d'haver fet dissabte a casa i posar els Pujol al seu lloc? ¿Encara queden restes de sèrie per treure en pública subhasta, dossiers secrets que puguin minar més el compromís de CiU amb la realització de la consulta i forçar-la a decantar-se per un pacte amb Espanya? El compromís amb el poble exigeix saber-ho. Mentrestant, ERC clama per fer la consulta a qualsevol preu i dins la legalitat pròpia. Està molt bé, però aquesta imposició de la legalitat pròpia demanarà el moment de la força –una força massiva, pacífica i democràtica, per doblegar la força de la legalitat espanyola–. I per assolir-ho, caldrà desobeir d'una manera resolta, pacífica, massiva i democràtica.