Concerts a Sant Cristina

Al mes d'agost, a Santa Cristina de Lloret de Mar s'ofereixen uns selectes concerts cada cap de setmana. El públic hi correspon. I és que l'encant que té aquesta contrada, de dia i de nit, és extraordinari. Santa Cristina és un racó de pau, de bellesa i de serenor, i l'art dels músics hi encaixa d'allò més. Per als que relacionen Lloret i soroll és un descobriment. Així ho explicitava el cantant Joan Dausà dies enrere quan confessava que no hauria imaginat mai aquest racó i aquest ambient. I més recentment, a mitja actuació, la mallorquina Maria del Mar Bonet subratllava també l'encís de l'indret parafrasejant Josep Pla i repetint allò que “Santa Cristina és l'ermita de les ermites catalanes”. També fa poc, el televisiu Josep Puigbó confessava davant la gent que assistia al sopar de la diada de la patrona a la plaça del Pi, que abans no havia vist mai la festa ni el lloc. L'Obreria que té cura de l'ermita i la finca del voltant fa tots els esforços possibles per donar a conèixer aquest espai excepcional on el temps sembla que s'atura i on l'esperit adquireix una altra dimensió. El present i el passat s'hi donen la mà. L'entitat enguany ha tingut premi. En una excavació prèvia a la instal·lació de nou paviment a l'església ha trobat –tal com la tradició deia– el perfil dels basaments de l'antiga ermita dins de l'actual santuari. Un petit temple de 12 metres de llargada, absis inclòs, per 6 d'ample ens ha retornat a molts segles enrere i, trepitjant la mateixa terra per on circularen els nostres avantpassats, semblava que hi dialogàvem. Per si era poc, van aparèixer set tombes, alguna d'antropomorfa i, per tant, datat del segle X, i vam poder constatar la realitat d'una història que ve de lluny. El darrer concert que hem seguit en el marc del mirador que dóna sobre les penyes i el mar, l'ha protagonitzat la soprano Mònica Orpí. Festa doble, perquè la Mònica és lloretenca i a tots ens plau sentir-la i donar-li suport. Dies passats, entre el públic, hi trobàvem també el nostre conciutadà Fermí Reixach, el conegut actor popularitzat a la sèrie televisiva La Riera, a qui Maria del Mar Bonet dedicà una cançó. Ambient bonic, doncs, distès i agradable. Un autèntic oasi. Un altre actor, Joan Pau Romaní, convertit en bàrman, esgotava la producció de montaditos entre la concurrència que, abans i després del concert, no tenia pressa per deixar el paratge. Vaig trobar-hi dos arenyencs destacats, del món de la cultura. “Nosaltres –van comentar-me– no deixem mai de venir, alguna vegada, cada estiu.” Que duri.