Ai dels vençuts!

La veritat és que, no sé per què, qualsevol cosa que parli de perdedors m'agrada més escriure-la en castellà. Deu ser una querencia. És prou coneguda l'expressió en llatí vae victis, i la seva traducció ‘ai dels vençuts!', que el cap gal Breno va dir als romans que havia assetjat i vençut 390 anys abans de Crist. Va ser en el moment de pesar el rescat de mil lliures romanes d'or, de què els gals havien falsejat la balança. Els romans protestaren i Breno ho agreujà més posant l'espasa amb els pesos, dient les conegudes paraules “ai dels vençuts!” He cregut que amb el meu protagonista hi ha una certa similitud.

Em fa la sensació que Jordi Pujol és a punt de sentir-la, si no la hi han dit ja. La trista història es repeteix: el Parlament el vol interpel·lar. La justícia el requerirà. La direcció del partit ha canviat de to i parla pressionant. I el pitjor és que la major part de catalans han perdut la memòria i no recorden els seus anys de presidència, els anteriors de lluita política per aconseguir l'Estatut, l'autonomia –ben entesa, és clar– i la Generalitat, els anys històrics de clandestinitat, la presó, el desterrament, tot ben adobat amb les enveges, les lluites pel protagonisme i l'individualisme, els grans enemics de fer pàtria en comú. Els catalans d'ordre li reconeixen el treball, la valentia de fer-ho en minoria en la llarga caminada a la presidència, el seu estil senzill, que feia que el seu missatge fos llegidor i comprensible, la paciència infinita de les seves discussions amb les autoritats i tota mena de càrrecs, del partit o no, i la constància en les negociacions amb el govern espanyol, del qual molts subjectes el temien per la incansable reiteració de les peticions.

Ha fet favors ben entesos a molta gent, alguns dels quals possiblement no ho mereixien. Incansable, no ha desairat a ningú. Passa que no és ni un superhome, ni un heroi de pel·lícula, ni un escalador, ni un gegant. És un home curt de talla, ni atlètic, ni forçut, ni espectacular. És intel·ligent, constant, treballador, il·lusionat, català català fins al moll de l'os, perseverant, incansable i, li aplicaré el qualificatiu que a alguns molesta, bona persona. Ha passat el que, inexorablement, un dia o altre passa: ha errat! I és el cas que l'error ha fet palès que és una persona com les altres: ell també s'equivoca! Els que el tenien gairebé per un déu fan l'orni en la situació actual i el voldrien retornar a l'altar. Els que admiraven la seva excepcionalitat han quedat frustrats. En fi, ara li sortiran enemics impensats fins i tot de sota el llit. Els rancorosos no li perdonaran res i, faci el que vulgui, en sortirà basquejat. D'esperit muntanyenc, faria bé d'anar a viure a Andorra –o, molt millor, a Suïssa– on regna una discreta tolerància i abunda la independència. Ací té mala peça al teler! No podrà evitar el buit dolorós i l'atac, que fa dies s'endevina i que anirà en augment. És molt difícil sospesar i perdonar: es veia venir!