De muses i poetes

Conec molts poetes i poques muses. Les muses que freqüento no se senten vexades per fer d'inspiració als poetes que, o acabats de néixer o ja consagrats, necessiten la seva presència com la sang que els corre per les venes. Lluny del feminisme xaró i la cullerada de la paritat, les muses gaudeixen servint als poetes, apareixent-se en somnis lírics i matisant la pàgina en blanc. Els poetes les reclamen i elles acuden a la crida: tots dos fan una entesa sense paraules, un vincle perdurable. Un poeta i la seva musa sempre juguen a enamorar-se i a desenamorar-se i a negar les evidències. S'alimenten l'un de l'altra, però res no pot ser dit. El silenci i la complicitat els són escut i divisa. No tothom pot ser poeta i no tothom pot ser musa: si abundessin, el món seria una vall de llàgrimes i un pou de veritats. El poeta és aquell que gosa traduir la vida corrent al llenguatge de les flors, i dels arbres, i del vent. La musa és aquella que grimpa pels ulls del poeta, se li instal·la a dins com una tènia i li dóna poder. Com una penetració de llum dins la fosca, s'acaren a l'intercanvi de sensacions. El poeta li regala besos en forma de paraules i la musa, que estima al poeta, li trenca el mirall i el torna a engendrar. Ara les muses ja no la fan petar al mont Parnàs ni al voltant de la font de Castàlia. Ara viuen entre nosaltres, agafen l'autobús i treuen els gossos a passejar. Els poetes tampoc no habiten torres de vori aïllades enmig d'un promontori truculent. Ara escriuen als despatxos, a la dutxa i al whatsapp. No es pot entendre un poeta sense la seva musa de la mateixa manera que se'ns fa impossible imaginar una lluna sense nit. Viure és sinònim d'escriure, quan totes dues coses es fan des del dolor que impulsa vers la felicitat efímera, com una pluja de Perseides. És una gran història: si hi ha un compositor a la sala, que en faci una òpera. I el millor de tot és que de vegades el poeta es fa musa i la musa li escriu al poeta tot allò que no gosa dir-li mirant-li als ulls.