Vila vella

En un lloc de la Xina, un home lamenta que un seu amic hagi emmudit, potser perquè el món s'ha tornat sord. Aquest amic és un grill trist que ha deixat de cantar. Després d'un encadenat d'imatges relatives a la modernitat urbana en context oriental, l'home manifesta l'esperança en un remei per a la tristesa de l'amic: en un lloc molt llunyà, protegit per una muntanya màgica, la gent encara hi sent i segur que l'escoltarà. Aquesta muntanya màgica no és als Alps suïssos, sinó al Baix Empordà: és el Montgrí, que protegeix Torroella, on recentment ha acabat el festival de música, que en aquesta edició s'ha promogut amb un magnífic filmet (dirigit pel jove Salvador Sunyer) del qual he descrit l'argument en començar la columna, però que s'ha de veure per disfrutar les seves belles imatges i la barreja d'ironia i de sensibilitat. El cas és que en els concerts del festival és possible sentir-se entre gent disposada a escoltar, si més no la música que hi aporten intèrprets tan ben escollits. Coincidint amb la fi del festival, el cap de setmana passat van començar la festa major de Torroella de Montgrí. Ahir va ser Sant Genís i a la plaça de la Vila s'hi va ballar, com cada 25 d'agost a l'hora del vermut, una de les sardanes més belles que es fan i es desfan: Torroella, vila vella, amb música de Vicenç Bou i lletra de Rogeli Bou. Dos torroellencs ascendents d'un meu amic, que era alcalde quan Torroella es va agermanar amb Torrelles fa 25 anys, un aniversari que es va recordar amb uns parlaments oficials abans que s'interpretés, s'escoltés, es cantés i es ballés a la plaça Torroella, vila vella. Com cada 25 d'agost, renovant-hi un culte particular, hi vaig ser per no perdre'm aquesta festa a l'entorn d'una sardana que, era inevitable, m'ha fet pensar en una cosa que diu Claudia Chauchat sota la protecció d'una altra muntanya màgica: “S'agafen tots de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça és plena. C'est charmant. És humà.” Això ha sigut un repicó.