Penjarelles d'estiu

Quan vaig a tallar-me els cabells, en Carles sempre té a punt l'últim número de l'Hola. Diuen que és la bíblia del paper cuixé i sorprenen les bestieses que alguns personatges són capaços de fer per sortir a les seves pàgines. A l'estiu, els centímetres de pell exposada són directament proporcionals a l'atemptat contra el bon gust i la decència. Veterans panxuts competeixen amb vetustes penjarelles, models de secà, esportistes derrotats, cantants de concurs, aristòcrates arruïnats o amb la plaga dels cuiners mediàtics. Tot ben retocat perquè la parella a punt de petar es juri amor etern o anunciï l'enèsima crisi, previ pas per caixa, que per això són famosos i la seva vida privada esdevé d'interès públic. La rotació de protagonistes és tan formidable que només un expert podria seguir l'evolució de tanta fauna indocumentada. Però els que mai hi falten són els Franco. En banyador o amb abric, els familiars del dictador estan agafats a la mamella de la vida social espanyola com uns paparres. Ja no sé si són la filla, els néts, els cosins de segon grau o un veí d'escala, perquè aquesta trepa canvia de parella més de pressa que en Paquito firmava sentències de mort. Però ser-hi, hi són. I si els famosos de rostoll em generen una certa pena i una enorme indiferència, el compliment rendit a la llopada franquista em revolta profundament. Que quatre dècades després de la desaparició del general patètic encara gaudeixin de béns cedits sota l'imperi del terror és vergonyant. Que mantinguin els honors concedits en època de tenebres és penós, i que no s'hagi investigat a fons l'origen de la fabulosa fortuna de què disposen és inacceptable. És clar que, ben mirat, què es podia esperar d'un país amb una qualitat democràtica tan pobra que és incapaç d'enterrar amb dignitat els assassinats a les cunetes durant la guerra.