No perdre aquest tren

Catalunya viu un moment excepcional. Altra cosa és que tothom sigui capaç de gestionar-lo. Hi ha un cert cansament del procés, però és que el procés de veritat encara no ha començat. El tren del camí cap a la independència passa ara i, si no l'agafem, ja veurem si tornarà a passar. Bé, segons Sandro Rey sí i Catalunya serà independent d'aquí a 20 anys... Però, rucades a banda, tots sabíem o hauríem de saber que el procés tot just comença i que el camí cap a la independència serà dur, dur per les dificultats que posarà l'Estat espanyol i dur perquè qualsevol procés d'aquest tipus ho és, des del punt de vista social i econòmic. I això s'ha de saber i estaria bé que s'expliqués amb totes les lletres.

Però, en tot cas, el moment demana sacrificis, si és que es pot anomenar sacrifici el fet de passar l'11 de setembre a Barcelona i no a casa. Cal, de nou, que Catalunya demostri al món –aquesta partida es juga en gran part en el terreny internacional–, quin és el seu anhel. I més encara després que alguns dels actors del procés –de manera ben legítima– hagin mostrat aquest estiu els seus dubtes sobre cap a on hem d'anar vist l'enrocament total del govern del PP. Aquest moviment és un moviment popular i transversal. Un dels avantatges que tenim en l'estratègia contra Madrid és que allà encara hi ha molta gent que es pensa que decapitant Artur Mas el procés d'ha acabat, que identificant Pujol amb catalanisme el procés s'ha acabat... I no, aquest és un procés que ve de sota i que ha empès CiU a unes posicions inimaginables fa només dos anys. I inimaginables encara per a una part dels seus dirigents, que encara esperen un gest de Madrid per baixar del carro. Altra cosa és en quin moment seran els nostres dirigents capaços de decidir que cal traspassar la legalitat, perquè caldrà fer-ho. En tots aquests processos hi ha un punt de ruptura amb la legalitat vigent, la present, per generar la legalitat futura, la que ha de ser referendada per la ciutadania a les urnes.