Victòria o Vergonya
Valentí Almirall, Va publicar Lo Catalanisme el 1886, primera sistematització del patriotisme català en clau política. Al final de la seVa Vida no Vacil·là a dir no als federalistes i als lerrouxistes que intentaVen recuperar-lo per a la política. EstaVa Vacunat de certes actituds i ja haVia fet un Vaitot com quan començà el Diari Català, fou redactor ponent del Memorial de Greuges, presidí l'Ateneu Barcelonès o fundà la Biblioteca Arús. Amb Valor, Vigoria i Voluntat posà els fonaments d'un moviment nacional i democràtic. Més endaVant, RoVira i Virgili teoritzà sobre el fet nacional des del mateix Vaixell, com ho feren també d'altres com Pere OliVer i Domenge des de Mallorca o, anys a Venir, Vicent Ventura de València estant. Alguns, com Emili Darder i CàneVes, el seu compromís el pagaren amb la Vida.
Quan dominaVen les actituds de Vassallatge, teníem un catalanisme Vaporós, semblàVem un poble a mercè de qualseVol Vent, Vituperat, aVesat a Vinclar l'esquena i a ser Vexat, amb un estol de Voltors disposats a Vendre'ns i a qualseVol Vilesa, sempre amb Vaticinis desencoratjadors sobre el nostre futur, Vociferant malVestats si no ens hi aVeníem. Era un Viatge cap a enlloc, on a tot estirar podíem aspirar a la consideració de Víctimes i aquestes no mereixen altra cosa que compassió. Però com ja Va escriure Ventura Gassol, “ha arribat l'hora de Ventar les cendres”, amb Valentia, i aquest dia ja és aquí. Som a la Vigília d'una època noVa per al nostre poble, sense terrenys Vedats, ni Vigilants de fora que ens limitin la nostra Velocitat. Hem començat a Virar, sense Violències, amb Vehemència, de manera Vibrant, Vindicant el que Volem: Votar per a Viure lliures. Vetllarem per a fer-ho, que es Vegi que Volem Volar, que Volem Vogar fins a fer Voleiar l'estel de la independència, perquè no tenim Vocació de súbdits.
De Vallderoures a Vilafranca de Bonany, de la Vilajoiosa a Vilafranca de Conflent, tenim una cultura singular i uniVersal per a compartir amb tot el món. Amb editors com Jaume Vallcorba; poetes com Joan Vinyoli, Marià Villangómez, Jacint Verdaguer, J.Valls i Jordà,Vicent A.Estellés, Vicenç Garcia, M.A.SalVà, Joan OliVer, Joan AlcoVer, SalVador Espriu; prosistes com Isabel de Villena, Llorenç Villalonga, Enric Valor, Jaume Vidal AlcoVer, Ramon Vinyes, Marià Vayreda, AVel·lí Artís-Gener, A.Bladé i DesumVila, XaVier Benguerel, Vicenç Riera Llorca; periodistes com Agustí CalVet o Miquel dels Sants OliVer; geògrafs com Pau Vila; historiadors com Marc Aureli Vila o Ferran SoldeVila; músics com Amadeu ViVes, Pep Ventura, Enric Morera i Viura, Xavier MontsalVatge, Ovidi Montllor; pintors com Antoni Viladomat o Joaquim Vayreda; escultors com Gustau Violet; filòlegs com Antoni M. AlcoVer o Carles SalVador i persones com Antoni de Villarroel i Pelàez, militar barceloní nascut en el si d'una família gallega benestant, que no dubtà a defensar la capital catalana durant el setge de 1714. Els seus noms honoren carrers i places, passeigs i aVingudes.
En record seu i de tants altres, pel futur dels que Vindran, sabem que podem capgirar la nostra història i escriure la V inicial de Victòria o la final de Vergonya. L'11-S hem d'omplir Barcelona perquè el món ens Vegi i sàpiga què pretenem: Volem Votar. Si ho aconseguim serà la nostra Victòria i la Vergonya dels que s'hi oposen. Si la resposta cíVica és escassa serà just a l'inreVés. El 9-N serà una Vergonya democràtica per a Espanya si impedeix que Votem i, malgrat tot, nosaltres ho fem: la nostra Victòria. Però si en som incapaços, si aquell dia no passa res, la Vergonya serà nostra daVant del món, tan gran com la seVa Victòria. Per un 9 de noVembre triomfant, ha d'haVer-hi abans un 11 de setembre insuperable.
