Companys de viatge

El cap de govern espanyol, malgrat la manca de ressò de les implicacions polítiques, ha marcat un encertat gol mediàtic amb la seva posada en escena del nou eix germànic –espanyol, en contraposició, al fins ara vigent francoalemany–. De tothom és coneguda la dificultat que té Hollande per endreçar els seus ministres fins al canvi de govern. A Merkel només li ha mancat dir la frase: Santiago y cierra España, un minúscul error de guió; per tots els altres temes: un encert, sobretot perquè ha permès arrenglerar-se amb Mariano Rajoy per poder dir que la consulta democràtica del 9-N és un disbarat; ja ho havia dit i repetit altres vegades, i probablement ho és des del seu punt de vista. Desconec quina és la política regional del govern alemany. Però estem assabentats de totes les maneres possibles de quina és la del govern d'Espanya.

Això dels “aliats” és un tema una mica confús des del punt de vista del govern català, que té un aliat amb ERC més aviat incòmode i poc flexible; més disposat a marcar paquet de manera constant, que a veure les estratègies canviants del govern, per sobreviure a la brutal pressió que comporta portar la contrària a un govern espanyol amb aliats tan poderosos com la senyora Merkel.

Aquest darrer pensament em condueix a meditar seriosament en el pes, culturalment parlant, de les aliances que ha compost el govern català per a aquesta batalla escènica que representa una consulta sobre el dret a decidir. He de confessar la meva perplexitat a l'adonar-me que l'Església catalana ha mantingut un perfil tant del cel que no ens hem assabentat de la seva posició oficial; potser sóc jo que no he sabut informar-me. Crec que una aliança ben orquestrada, no amb la Conferencia Episcopal, terreny privat dels Rouco Varela, sinó amb el Monestir de Montserrat, hauria rebut un seguici d'adhesions i hauria comportat un segell de diví a un tema que per a molts catalans forma part de la seva espiritualitat. Proposar una aliança amb el Monestir de Montserrat té un cert aire retro que recorda l'insigne abat Escarré i una Catalunya més arrenglerada amb mossèn Cinto que l'actual abat. Faig referència a Verdaguer potser perquè els ideals de pàtria i comunitat humana el poeta de Folgueroles els tenia molt presents. Aleshores, per què no presenta, en comptes d'un milió de persones al passeig de Gràcia, una concentració de catalans fidels a un pensament diferent, però actiu i compromès amb la construcció d'una identitat nacional d'acord als criteris més europeus? Aquest suport popular hi és, i de cap manera proposo una concentració de xirucaires, sinó la d'una gent al voltant d'una muntanya altra hora sagrada, la d'un poble que vol una unitat de criteris a l'hora de presentar un front comú davant del govern espanyol, que ha estat encertat en la seva política d'aliances. Una concentració del poble en el símbol de la muntanya de Montserrat és un talismà mediàtic que defineix el sentir d'un gran nombre de ciutadans els quals potser no acaben d'entendre aquest actual ball de parelles amb pedigrí diferent, en un constant estira-i-arronsa, per fer allò que en principi semblava prou senzill, com és una consulta popular. Aspirar a l'associació amb un poder diví per aconseguir una fita tan humana potser té un punt de disbarat, però anar directament contra la voluntat d'un poble em sembla que té ressons d'un pecat prou greu per anomenar-lo genocidi cultural. Tot i que no ho sembli i en cap moment s'ha plantejat en aquests termes. El cas de Catalunya i Espanya té suficients punts divergents per demanar una seriosa intervenció divina.