Bruixeria

Últimament, sembla que segons quins polítics hagin decidit que la llei és quelcom intocable o fins i tot sagrat. Fa ben poc, el senyor Rajoy va afirmar: “no consentiré que ningú violi la llei”. I la senyora Ortega, que “cap força política pot demanar a un govern que actuï al marge de la llei”. Ara bé, en qualsevol país, Espanya inclosa, “la llei” –l'ús de l'article definit en les frases citades no és gens casual– no és sinó un cúmul de decrets discrets, alguns dels quals solen ser o bé obsolets o bé impossibles de fer complir.

Per exemple, a Dinamarca, encara és il·legal menjar cansalada crua quan hi ha lluna plena. A Suïssa, és il·legal tirar la cadena del vàter a partir de les 10 de la nit si vius en un pis. A Holanda, és il·legal orinar en un canal, si no és que estàs embarassada. A Singapur, és il·legal parlar a un ruc en xinès. A França, s'ha de cedir el pas a qualsevol home que porti cebes. A Califòrnia, és il·legal permetre que el teu gos empaiti esquirols a l'estiu i a Texas, tirar pets en un ascensor. Moltes d'aquestes lleis aviat seran revocades, tal com ha passat amb d'altres que la realitat sobre el terreny ha convertit en indesitjables o absurdes.

Així mateix, a Anglaterra, el 1951, ser bruixa (o bruixot) va deixar de ser un delicte punible. Als Estats Units, els afroamericans van aconseguir el dret de vot el 1964, un dret que les dones d'Estònia van obtenir el 1917, les d'Anglaterra, el 1928, les de França, el 1944 i les de Suïssa, el 1971.

O sigui, qualsevol llei es pot modificar si cal. Tot depèn, ja ho hem dit, de la realitat sobre el terreny. I si un estat obvia aquesta realitat –i fins i tot es nega a permetre que una part dels seus ciutadans li expliqui en què consisteix– està obligant els seus ciutadans a tornar a una època pretèrita en què el dret de vot es negava a determinades minories. I en què les caceres de bruixes eren a l'ordre del dia.