La columna
Darreries
A l'11-S hi esclaten a tot esgambi les nostres esperances de ser un país sense dogals
Des d'aquí baix i sabent o oblidant que per aquest món només hi estem una temporadeta, trobes besllums de la glòria en el desert, amb la filera de pollancres del torrent dels Rucs i com enlloc, entre les monges del Carme descalces de Mollerussa mentre els feien el convent.
No hi ha ningú que no hagi besllumat un moment o altre els encensos de la glòria ni que siguin a través d'una claveguera. A males o bones, a tèbies o calentes, la glòria és el nostre destí.
Mentrestant ens llepen flamarades del foc de l'infern que el Dant fa tan humà com l'amor d'aquells condemnats que tot i a l'infern encara s'estimen. Malauradament, el Dante queda poca cosa amb els inferns reals que han fet els homes, on ja han llençat tota esperança com diu el poeta a les portes de l'infern. Molt pitjor que els somnis dantescos han estat els inferns de l'home en el segle passat. Els camps de presoners dels nazis i dels comunistes, no hi havia cap esperança.
Però ves que a tombar-les i girar-les ens ha sortit un infern molt pitjor, justament en els reialmes del petroli, amb un gratacel de vuit-cents metres i una ciutat perfecta on els cotxes hi circulen pel soterrani i hi ha la fredor que només pot donar la fresca artificial voltada per la xardor del desert. M'esparvera pensar en aquella ciutat perquè la fredor, glaçar-se de fredor és molt més mala cosa que rostir-se al viu, amb perdó de sant Llorenç.
Ves que en aquestes rumiades se m'hi ha ficat l'Onze de Setembre, la nostra festa nacional, on esclaten a tot esgambi les nostres esperances de ser un país sense dogals. Així ho veiem, sense dogals, i sense adonar-nos que la mediocritat de la nostra política ens fa viure en un focarró de mitja burilla que en diríem el purgatori.
Tant de bo fóssim independents. Si no guanyem entre els polítics un punt de magnificència i generositat que posin Catalunya a davant de tot i es deixin estar de punyeteries contra el Pujol, els nostres somnis d'independència seran pitjors i més malaurats que el conte de La lechera que em feien llegir a col·legi de petit.
