Cat escaldat, aigua tèbia tem
Lliçons del Constitucional
Com més s'acosta el 9-N més ofertes, altrament dites pastanagues, trobem damunt la taula. Ofertes que s'alternen amb pals, és a dir, amenaces o, directament, accions que laminen l'autogovern de Catalunya (darrerament val a dir que d'oferiments, pocs, a excepció de rendicions incondicionals, és clar).
Una de les darreres ofertes, si en podem dir així, l'ha feta l'expresidenta del Tribunal Constitucional, María Emilia Casas. La magistrada ha advocat per una reforma de la Constitució que reconegui les aspiracions catalanes però que permeti que el país continuï dins d'Espanya.
Ha dit que la reforma de la Carta Magna és desitjable per resoldre problemes reals i greus de “la nostra convivència”. I rebla el clau: “La Constitució no és un text sagrat, és viu. Aquesta reforma és la renovació del pacte de convivència davant dels problemes d'organització territorial de l'Estat i els d'altra naturalesa.”
Casas era la presidenta del tribunal que va dictar sentència contra l'Estatut. Si som on som és per aquella sentència, cosa que, ben mirat, els hem d'agrair.
Com algú pot creure ara que el mateix tribunal que va tombar l'Estatut pot avalar una reforma constitucional? És un insult a la intel·ligència.
Com deia Molière:
“Suportem les repressions, però no aguantem les burles. Preferim ser dolents a ser ridículs.”
L'engany del finançament
Hi ha una dita que afirma que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. En el cas dels polítics catalans, sigui quin sigui el seu signe polític, hi ha una pedra amb la qual ja s'han obert el cap diverses vegades. És la pedra del finançament.
Aquest estiu n'ha fet cinc que el govern tripartit de la Generalitat pactava amb José Luis Rodríguez Zapatero un nou model de finançament autonòmic.
En aquella ocasió es va arribar a assegurar que el model corregia l'espoli fiscal, que Catalunya se situaria 5,6 punts per sobre de la mitjana espanyola i que els diners ens arribarien pràcticament a cabassos.
La realitat és tossuda. Cinc anys després Catalunya ha perdut posicions en el rànquing del finançament autonòmic respecte d'altres comunitats. Per contra, altres territoris han vist com els augmentaven espectacularment els recursos que reben de l'Estat.
CiU denuncia que l'engany era evident i ERC assegura que aquell era el millor pacte possible després que l'actual president Mas va pactar l'esquilada a l'Estatut. Tant se val qui tingui raó, si és que algú en té. El fet és que avui estem pitjor que ahir.
Com deia l'escriptor
William Faulkner:
“Es pot confiar en les males persones: no canvien mai.”
