la crònica
Va!
Devem ser el poble més mobilitzat i més estressat del planeta. Hem fet manifestacions de rècord mundial, primer indignats i després il·lusionats; ens hem agafat fraternalment de les mans per fer una cadena humana, a vegades doble o triple, que travessava el país, i ara farem un mosaic amb la ve baixa de Via, de victòria o de va, vinga!. Un mosaic colossal, gegantí, el més ambiciós que mai s'hagi plantejat. Diuen que tant d'esforç no ha estat endebades: hem ocupat pàgines glorioses al Guinness polític i portades perplexes a la premsa mundial, i hem aconseguit arrancar la promesa, a vegades ambigua, d'un intent de consulta no vinculant (res de referèndums) amb una pregunta doble que si finalment podem respondre no sabrem exactament com quantificar. Però hem clavat la banya en aquest moment històric i ens hem centrat en la necessitat de desempallegar-nos definitivament d'una relació malaltissa amb un vell imperi que acostuma a estar governat per gent impossible. I tot això ho hem fet sota uns governs (el nostre, el d'aquest país on no acabem d'encaixar i el de la cobejada Europa) que ens han retallat els sous, les prestacions, la sanitat i l'ensenyament, que ens han dit que la culpa de la crisi era nostra, per malgastadors, cobdiciosos i consentits; que ens han explicat que rescatar les mateixes entitats financeres que ens havien abocat al desastre era propi de la gent de seny, que han creat les condicions propícies perquè els rics siguin més rics i els poderosos, més poderosos, i que han deixat la majoria sense feina o amb feines precàries, desesperants i mal pagades. Ens hi hem dedicat amb aplicació mentre molts perdien la casa i alguns fins i tot la vida, i mentre laminaven drets i bastien una societat encara més dura i més insolidària i molts congèneres es veien amorrats a la misèria. Haurem de perseverar, és clar, i procurar tenyir aquesta causa amb totes les altres causes justes, perquè sabem que la mobilització està en l'origen de tot plegat i sabem que la voluntat popular més òbvia i més contundent, a mesura que s'enfila pels canals de representació política, es desdibuixa i només faltaria que, ara, permetéssim lectures interessades sobre un cert esllanguiment de l'alè esperançat que travessa moltes ànimes d'aquestes terres. Agafarem la motxilla, la samarreta i el bus, i esdevindrem una peça humil, més o menys petita segons els casos, de la ve baixa més gran que mai s'hagi traçat. A disposar. Però temo que la convocatòria de tanta energia humana, l'apel·lació a tantes fites històriques definitives té un límit clar si després, quan pren cos polític, quan es reinterpreta legalment, les expectatives són tan magres i els camins, tan tortuosos.
Arribarà el dia en què el dret a decidir (a decidir-ho tot) s'haurà d'exercir apel·lant a les legitimitats més essencials i plantejar, si cal, ruptures democràtiques. Si no és així, les esperances frustrades acabaran estenent el desànim i la desmobilització. I ho saben perfectament.