Opinió

opinió

La llei suprema

Es permet el lucre personal sempre que no s'atempti contra la unitat

Ara ho tenim clar. De fet, era evident des de sempre, però calia que algú ho digués. Que ho digués una autoritat important. Un ministre, posem per cas. Que ho digués on s'han de dir aquestes coses, al Congrés dels Diputats. Amb la solemnitat d'un ple. Cristóbal Montoro parlava de Jordi Pujol i del seu reconeixement d'incompliment fiscal. El resum, la lliçó, és aquesta: “No pot fer un torcebraç amb l'Estat i lucrar-se personalment. Són dues coses incompatibles. O bé es fa el torcebraç amb l'Estat o bé es lucra personalment.” Les dues coses, no. La frase demana algun aclariment, és clar. Primer, cal entendre qui fa un torcebraç amb l'Estat. Aquell que delinqueix? Aquell que pledeja contra l'Estat? El que treu les tropes al carrer contra l'Estat? Segurament. Però, sobretot, segons el ministre, aquell que opina, parla, escriu o actua per canviar les coses que l'Estat considera essencials. Ara mateix, la unitat indissoluble sembla ser la més important.

Després, cal entendre què vol dir el ministre quan parla de lucrar-se personalment. Està referint-se als sobresous dels càrrecs oficials que pagaven des de la caixa B del Partit Popular? Als tripijocs del senyor Zaplana que declarava públicament que “me he metido en política para forrar-me”? A la fortuna per explicar de les més altes personalitats del regne? Potser sí, però, sobretot i de moment, a uns comptes corrents andorrans que no tributen al fisc.

De manera que, des del Congrés i de boca de ministre d'Hisenda, se'ns fa saber que a l'Espanya actual està permès lucrar-se personalment sempre que qui ho faci no atempti contra la unitat de l'Estat. Fins i tot es deixa clar que el mateix Pujol i les seves actituds il·lícites –les reals i les suposades– eren ben conegudes pels organismes de l'Estat des de feia molts anys i que no eren perseguides ni denunciades en considerar que Pujol no suposava cap perill per a l'statu quo de la sagrada unitat espanyola.

Ben clar. D'això en diem un estat democràtic. Aquesta és la llei, la norma, el model que cal preservar per al futur. El país que hem de defensar per als nostres fills i per als seus fills. Intocable, que funciona com una màquina ben untada, protegida sota el paraigua de la Constitució, garantida per la força de l'exèrcit, sublimada en la corona indiscutible, regada i conreada per les altes instàncies judicials i policials, beneïda per la majoria de les mitres subvencionades. Pels segles dels segles, amén.

I el poble? Com deien els versos populars que no reproduiré, les conferències de sant Vicent de Paül. A poc a poc, amb l'excusa de la crisi, convertim els últims drets del ciutadà que encara ens queden en simples beneficis penitenciaris. De què ens queixem?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.