Podem refiar-nos-en?
No ens adonem de la presència de l'aire fins que ens manca: ens refiem que hi és. I vostès no dubten que l'autor d'aquest article sóc jo: se'n refien, tot i que potser no ens coneixem personalment. No podria ser jo un mentider o dir-me d'una altra manera? Hi ha qui aconsella: no et refiïs de res ni de ningú, especialment en política i en els compromisos. ¿Bon consell?
Necessitem estar amb altres. ¿Coneixen el dilema de l'eriçó? Presenta certs límits de la intimitat humana. Freud el va fer servir però prové de Schopenhauer, el filòsof pessimista i esquiu. A l'última de les seves obres, Parerga und Paralipomena, parla d'uns eriçons que un dia d'hivern s'apropen l'un a l'altre per a escalfar-se. Com que es fan mal amb les espines, el dolor de les punxades els fa allunyar-se, però es necessiten per no morir de fred. Van
endavant i enrere, en una contradicció de la qual neix el dilema: caldrà trobar aquella distància recíproca, moderada, que és –per a ells– “la millor posició”. Em pregunto, i parlo de filosofia política, no del seu partit o el meu: ¿n'hi ha prou amb això, una aparent cortesia i la distància de la
coexistència? No, així mai s'edifica un
projecte comú, sinó que destrueix: Schopenhauer reconeix que, en els humans com en els eriçons, “qui té molta escalfor interna prefereix renunciar a la societat, per no donar ni rebre sensacions desagradables”. I això ho fan els més rics, les corporacions, i també els qui obtenen una majoria absoluta. Són els més egoistes perquè, en la seva política de l'eriçó no els cal l'escalfor de la resta de la societat: li passa al PP i n'infecta el PSOE i altres. Representen interessos electorals, més que persones, i ho tradueixen en beneficis econòmics i de domini.
He passat bona part d'agost a París. Mentre recorria el cementiri del Père-Lachèse, uns dels més famosos del món,
reflexionava davant sepulcres de personatges il·lustres. Més enllà de la tomba de Balzac, Chopin o Pissarro, em vaig deturar a la d'August Comte, el filòsof positivista i pare de la sociologia. L'epitafi és: “L'amor per principi, l'ordre per base i el progrés com a finalitat.” Bones idees, oi? Doncs bé, està mig abandonat. Si això passa amb els qui han tingut idees, què passarà amb la resta? Què aportem a la nostra societat que la faci millor? Quina herència deixarem?
Proposo la confiança, una “filosofia de la confiança” (plato.stanford.edu). Hi ha milers d'entrades a internet, en molts idiomes. Recuperem-la en política, al nostre país almenys, encara ferits per decebedors testimonis recents. Però si no em refio de ningú, aleshores arriben els Chaves, Grillos i Iglesias de torn: uns aprofitats, uns oportunistes buits d'idees i de projectes. Els aplico el cinisme de La Rochefoucauld: “La noblesa que la major dels humans sembla demostrar no és res més que una invenció de l'egoisme perquè ens en refiem. És un mitjà per a posar-nos per sobre dels altres i així fer-nos dipositaris de les coses més importants.” L'alternativa a la decepció no poden ser populismes o pamflets amb petits trossets de valors i fràgil demagògia. Cal recuperar la confiança en persones concretes, en els nostres representants electes. La política ha de ser d'autèntica proximitat: he de saber a qui delego en concret la meva veu.
Tinc serveis mòbils, roba, un banc i una cervesa preferits. Són marques de les quals em refio: no em fallen. Ara bé, en política, la solució no està en les marques ni els partits, sinó en les persones: hem d'escollir els nostres representants al Parlament, coneixent-los un a un. Calen llistes obertes, amb circumscripcions uninominals petites. Els partits no poden ser serveis privats d'ocupació mantinguts amb fons públics: només han de rebre quotes dels seus afiliats i debatre idees, però mai esdevenir negocis o empreses.
Per això, la “filosofia de la confiança” ens ha de dur a la “política de les persones”, foragitant la partitocràcia. És inhumà que emanin decisions, lluny dels ciutadans representats, des d'un despatx de la FAES o de la Fundación Pablo Iglesias o altres. I rebutjo que manipulin tribunals o serveis d'intel·ligència i seguretat. Ja n'hi ha prou. Ah! Per cert, els confirmo– tornant al principi– que l'article l'he escrit jo: refiïn-se'n.
