Mirar, espiar

Al Facebook hi he trobat penjada una fotografia amb aquest comentari: “Un home va ser sorprès in fraganti en una andana observant el món real.” S'hi veu un home que no mira el “món virtual”, però que, de fet, sembla condemnat a observar com una dotzena de persones esperen el mateix tren amb la mirada clavada en la pantalla d'un mòbil. I la paradoxa, o la ironia, és que jo he descobert aquesta fotografia mentre viatjava en metro i, com tanta altra gent del vagó, mirava què hi havia de nou en el “món virtual”, com si hagués oblidat que m'agrada molt observar la gent. A la columna de la setmana passada apuntava que entrar en el món internauta és com obrir la porta d'una claveguera. Ho torno a dir. Tenia pensat escriure una columna sobre com també és obrir la porta a l'espionatge a favor del control i del mercat. Ho faré, però la foto esmentada m'ha dut a introduir un altre element sobre com ens van transformant les noves tecnologies. De sobte, m'ha fet vergonya no mirar la gent al metro, quan cada rostre conforma la geografia de la diversitat humana, quan cada expressió du a reconèixer-hi un estat d'ànim, quan cada persona convida a imaginar-la. Deixem de mirar els altres mentre mirem pantalles i subministrem constantment una informació en el món internauta que posa en marxa un sistema d'espionatge divers. No sabem fins a quin extrem ens controlen, però no podem ignorar que vivim en una societat de la vigilància en què les dades aportades a internet són registrades. A més, hi ha l'espionatge mercantil amb el qual no pots buscar una informació sobre una ciutat sense que poc després t'arribin ofertes per viatjar-hi; no pots, cedint a la comoditat, comprar res per internet sense que t'inundin amb l'anunci de productes semblants. No només és la sensació que t'espien i que no pots fer cap moviment a internet sense una rèplica mercantil. És aquesta maleïda reducció a l'homo consumericus.